Data: 15 de març de 2026
L’Església celebra cada 19 de març, solemnitat de sant Josep, el Dia del Seminari: una jornada dedicada a pregar especialment per les vocacions al sacerdoci. El papa Lleó XIV rebia els seminaristes del Seminari Interdiocesà de Catalunya el passat 28 de febrer a la Sala Clementina del Palau Apostòlic; una trobada en la qual van participar també d’altres seminaristes de diòcesis espanyoles. El papa Lleó XIV ens convidava a no perdre la mirada sobrenatural de la realitat, a no viure tancats en nosaltres mateixos, prescindint de Déu en allò quotidià; a no ser com un arbre mort, que es manté dempeus però que està sec, sense vida, per dins.
La vocació és sempre una crida de Déu, és Crist qui obre els ulls a aquell al qual crida. Qualsevol vocació és una crida si és viscuda des de la fe, ja sigui a la vida religiosa, matrimonial, diaconal o presbiteral. Qui és cridat a servir a Crist des de més a prop, des d’un ministeri concret, ha de respondre amb sinceritat, amb responsabilitat i amb generositat a la veu de Crist que és qui el crida. Això no sempre és fàcil; a les dificultats personals s’hi afegeixen sovint les de l’entorn. La crida a la generositat no va adreçada tan sols a qui rep la vocació, també implica el seu entorn, la seva família, els seus amics, els qui el coneixen i l’estimen.
Una pel·lícula recent i premiada, «Los domingos», aborda el tema de la crida a la vida consagrada. Apareixen en la seva trama argumental elements que són presents a l’entorn d’un procés vocacional: incomprensions i intents de deturar l’acció de Déu, quan no d’interposar-s’hi directament, i també suports i ajuts que qui inicia el camí vocacional s’alegra de rebre. Sentir l’escalf de la família o dels amics en un moment tan transcendental com quan una persona escolta la crida de Déu, sempre és d’agrair.
Pregar per les vocacions a la vida sacerdotal, consagrada o matrimonial sempre és bo, sempre ajuda i sempre és necessari. Les vocacions, però, no són quelcom desarrelat, són ben bé encarnades en algú que pot viure en el nostre entorn, ser part de la nostra família, compartir la nostra comunitat parroquial o ser integrant del nostre cercle d’amics. Per això precisament cal expressar-los el nostre suport, viure la crida de Crist que rep qui està vora nostre com una bona i gran notícia i ajudar-lo en el seu camí de discerniment i de formació amb generositat. En un procés vocacional la generositat ha d’estar repartida a parts iguals entre qui és cridat i qui forma part del seu entorn, ja que «el vertader protagonista d’aquest camí és l’Esperit Sant.» (Lleó XIV).
Com deia el Papa el passat 28 de febrer als nostres seminaristes: «Crist us precedeix, Maria Santíssima us acompanya i l’Església sencera us sosté amb la pregària.» Sostinguem doncs amb la nostra pregària a qui és cridat a seguir a Crist, i seguint l’exemple de la Mare de Déu responguem acompanyant-lo i donant-li suport dins de l’àmbit familiar, parroquial o social, amb la mateixa generositat amb què ho feu Maria.
