Data: 17 d’agost de 2025

La fe en Jesucrist no és per a nosaltres un aspecte marginal de la nostra vida, ben al contrari: permea tot allò que pensem i fem. I és que la confiança en Déu i en les seves promeses és llum que ens il·lumina el camí de la vida i, a més, infon en nosaltres una esperança viva d’assolir una herència incorruptible, indestructible i immarcescible (cf. 1Pe 1, 4).

A la carta als Romans s’hi diu que la fe es professa amb els llavis i es creu amb el cor (Rm 10, 9). El cor és el nucli més íntim de la persona, és el centre que unifica pensaments, desitjos, sentiments i emocions. La fe és una actitud existencial totalitzadora. En la fe convergeixen totes les realitats de la persona: la seva intel·ligència, la seva llibertat, els seus sentiments. Afecta el nostre esperit i implica també la nostra corporalitat. Creure significa posar tot el nostre ésser en mans de Déu i fonamentar en Ell tota la nostra existència.

La fe implica la nostra intel·ligència, perquè mitjançant la fe acollim com a veritat la Paraula que Déu ha revelat. Moguts per l’amor, ens obrim al misteri de Déu i acceptem la veritat del que creiem. Com va veure molt bé Newman, “creiem perquè estimem”. L’amor és la força que ens porta a obrir-nos al misteri i lliurar-nos a Déu. La fe és comunió, il·luminació i adoració. Hi trobem també aspectes afectius. La gràcia de Déu actua sobretot el nostre ésser, potenciant la nostra intel·ligència, preparant la nostra voluntat i regalant-nos el gust en el creure i assentir a la veritat (cf. Concili II d’Orange , cànon 7). En l’acte de fe hi queden integrades les aspiracions del cor humà, les seves inclinacions i tota la riquesa del món afectiu.

Els teòlegs antics, seguint a sant Agustí (Serm144, 2; In Iohann. tr. 29), distingien tres aspectes del creure. La fe no és només “credereDeum” (creure que Déu existeix, assentir a uns continguts) ni només “credereDeo” (creure a Déu), sinó també “credere in Deum”, tendir cap a Déu, dirigir-se cap a Ell. L’acte de creure implica una experiència personal de Déu, que té un caràcter dinàmic.

(De l’article “Professar la fe en la Catalunya del segle XXI”, en J. LIDON (coord.), Nosaltres creiem. Comentari interconfessional al Credo del Concili de Nicea, CPL, Barcelona 2025, pp. 195-211)