Data: 22 de febrer de 2026
Estimats diocesans,
estimada església d’Urgell,
Amb l’afecte de pare i pastor, continuo aquest camí dominical d’apropament al Concili Vaticà II. Avui voldria presentar-vos la constitució pastoral Gaudium et spes, “Goig i esperança”, un text que batega amb el pols de la humanitat. Des de les seves primeres línies, el Concili se situa al costat dels homes i dones del seu temps, no des de la distància, sinó des de la proximitat de l’Evangeli: “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes” de la família humana són també, d’alguna manera, els dels deixebles de Crist.
Això és molt important. L’Església no viu al marge del món, ni el mira amb menyspreu, ni s’hi tanca per por. Som enviats al món com a ferment, com a llum humil, com una mare que acompanya. Gaudium et spes ens convida a escoltar els clams del temps, a discernir els signes del temps i a respondre amb la veritat que salva: Crist, l’home nou que revela plenament l’home a l’home mateix i li descobreix la grandesa de la seva vocació.
En aquesta constitució pastoral, el Concili no pretén donar solucions tècniques a cada problema, sinó oferir una orientació espiritual i moral, nascuda de la fe, perquè els cristians visquem amb responsabilitat la nostra presència en la història. Per això parla de la dignitat de la persona humana, de la consciència, de la llibertat, del sentit del treball, de la cultura, de la vida social, econòmica i política. Parla del matrimoni i de la família, del valor de la pau, del drama de la guerra, del desenvolupament dels pobles i de la justícia. I en tot això sosté una afirmació decisiva: l’ésser humà no s’entén sense Déu, i Déu, en Jesucrist, s’ha acostat fins al fons de la condició humana.
En aquest temps de Quaresma que comencem, us convido a que fem del dejuni, l’almoina i la pregària la vocació de l’Església per descobrir el goig i l’esperança de seguir Crist en els germans. No podem proclamar l’Evangeli sense fer-nos pròxims. No podem parlar de Déu sense escoltar el crit del pobre, del migrant, del malalt, de qui viu sol, de qui està ferit per la violència o per la indiferència. Gaudium et spes ens recorda que les alegries autèntiques del món són terreny per a la gràcia, i que els sofriments del món són lloc sagrat on Crist ens espera.
Alhora, el Concili ens avisa d’una temptació: confondre l’esperança cristiana amb un optimisme superficial. La història és travessada pel pecat i per l’ambigüitat; per això és necessària la conversió. Però precisament aquí resplendeix l’esperança: no es fonamenta en les nostres forces, sinó en la Pasqua de Crist. Ell ha vençut el mal, i el seu Esperit continua treballant en el cor dels homes, fins i tot quan no ho veiem.
Per això, en acollir Gaudium et spes, us convido a tres actituds concretes.
La primera: l’escolta. Escoltem el nostre temps sense prejudicis, especialment els joves, les famílies, els qui se senten lluny, els qui arrosseguen ferides silencioses. La segona: el discerniment. No tot el que és nou és bo, ni tot el que és antic és sant: demanem a l’Esperit Sant saber distingir allò que humanitza d’allò que destrueix. La tercera: el compromís. La fe no és refugi, sinó enviament. Allà on som —a l’aula, al taller, a l’oficina, al camp, a l’hospital, a la política, a la residència— som cridats a sembrar justícia, reconciliació i pau.
Que aquestes lletres ens animin a viure una fe que no fuig dels problemes, sinó que els travessa amb la llum de Crist.
Amb la benedicció i l’afecte del vostre bisbe, el Vostre servidor,
