Data: 5 d’octubre de 2025
Quan emprem l’expressió «tenir fer» ho fem habitualment per expressar confiança més que no pas per referir-nos a creure en quelcom que no podem comprovar o demostrar amb la nostra raó o amb mètodes científics, tal com els entenem habitualment. I la confiança genera esperança.
Per a nosaltres, creients, la fe és el nucli de la nostra relació amb Déu. «A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.» (Jn 1,18) llegim en el pròleg del quart Evangeli o Evangeli segons sant Joan. A partir de l’encarnació del Fill de Déu, la fe en Déu adquireix una nova dimensió: Déu es fa home per tal de revelar-se a la humanitat, el mateix Déu que s’ha revelat a través de la seva obra, la creació. Així el Déu creador, vinculat al poble escollit i que ha promès una aliança escatològica amb tota la creació, que vincula la seva divinitat a la història de la humanitat creada per Ell, es fa present de manera definitiva en la persona humana concreta i singular, és a dir única, que és un home amb nom i cognoms, Jesús de Natzaret, el Fill de Déu fet home per acció de l’Esperit Sant.
És el Déu proper, el Déu que comparteix il·lusions, esperances, sofriments i fins i tot la mort. La fe es concreta en aquell que morí i ressuscità, perquè compartint la nostra mort, nosaltres puguem compartir la seva resurrecció.
La fe adquireix en Crist tota la seva plenitud i així nosaltres en podem experimentar la seva força. Ens diu sant Pau «et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu que portes.» (2Tm 1,6). Aquest do que portem en el nostre cor és la fe, però si la fe no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. (Cf. Jm 2,17).
L’acolliment al qui truca a la porta de casa nostra, aquell que fuig de la fam, de la guerra, de la manca d’atenció sanitària, educativa o econòmica, que és tan fill de Déu com nosaltres i tan imatge seva com ho som nosaltres, bé es mereix que aquesta fe nostra, do de Déu, es tradueixi per a ell en caritat, en amor, en llavor d’esperança. Com ens diu el papa Lleó XIV «la connexió entre migració i esperança es manifesta clarament en moltes de les experiències migratòries dels nostres dies. Nombrosos migrants, refugiats i desplaçats són testimonis privilegiats de l’esperança viscuda en la quotidianitat, a través de la seva confiança en Déu i la seva resistència a les adversitats amb vista a un futur en el qual albiren l’arribada de la felicitat i el desenvolupament humà integral.» (Missatge del sant pare Lleó XIV per a la 111a Jornada Mundial del migrant i del refugiat 2025).
