Data: 24 d’agost de 2025
Considero molt important subratllar que ningú no pot pronunciar el Credo amb tot el seu sentit si no és amb la gràcia que procedeix de l’Esperit Sant. En efecte, professar la fe exigeix una adhesió interna al misteri al que es refereixen les fórmules, i això és quelcom impossible sense la gràcia. Ningú no pot dir que Jesús és el Senyor si no el mou l’Esperit Sant (cf. 1 Cor 12, 3).
La fe en Déu esdevé incomprensible si la mirem com un acte merament humà. La peculiaritat de la fe resideix en què, sent un acte plenament humà, és tota ella obra de la gràcia. Els escrits del Nou Testament s’hi refereixen com a “il·luminació” interior, que obre el cor a l’Evangeli, i com a “atracció” divina. Déu és qui disposa el cor, per mitjà de l’Esperit, perquè el puguem acollir (cf. 1 Cor 2, 10. 12). Ell és qui obre la “porta de la fe” (Fets 14, 27). La resposta de la fe sempre té el seu origen en Déu que ens atrau (Mt 16, 17; Jn 6, 44-45) i ens il·lumina pel seu Esperit (Jn 14, 26; 16, 13-15; Rom 8, 15). Si Déu no obre el cor de l’home, és impossible fer el salt de la fe, abandonar les certeses mundanes i lliurar-se a l’Absolut.
Professar la fe és un do immens que rebem, perquè tot en la fe prové de Déu. És Déu qui ha pres la iniciativa, s’ha acostat a l’ésser humà i li ha volgut manifestar qui és i què desitja de nosaltres. Als inicis de la fe sempre hi ha Déu mateix i la seva gràcia. Al principi hi ha la Paraula, a l’origen hi ha la voluntat d’un Déu que anhela comunicar-se amb l’home per donar-li vida. A més, l’acollida d’aquesta Paraula seria impensable si no fos per l’Esperit que atrau la persona des del seu interior. Un concili antic de l’Església, el Concili d’Orange (any 529, cànon 5), va assenyalar, davant la temptació semipelagiana, que el mateix començament de la fe (initiumfidei) no es deu a la iniciativa de l’ésser humà, sinó que ja és obra de Déu. La fe no brolla dels nostres desitjos ni de la nostra voluntat, sinó que procedeix de l’acció de l’Esperit en nosaltres.
Això suposa que nosaltres no podem atorgar la fe a ningú ni tampoc no podem exigir-la als altres. Ens dol la situació d’increença de la societat catalana del nostre temps, però som molt conscients que no està a les nostres mans fabricar o concedir un do que procedeix només de Déu. El que podem fer és ajudar a remoure els obstacles de tota mena (intel·lectuals, morals, psicològics, culturals) que impedeixen a les persones viure i professar la fe. En el context de descristianització de la nostra societat, aquesta tasca és molt important. Podem encoratjar l’obertura als grans interrogants que brollen del cor de l’home, a les dimensions silencioses de l’existència on es pot trobar Déu. I és molt important educar el desig perquè no s’apagui l’anhel de Déu en l’home. Podem també manifestar amb la nostra vida que la fe és una opció coherent, integradora i alliberadora. El nostre testimoni pot ser invitació a d’altres perquè facin la mateixa experiència i adverteixin com aquesta fe va transformant la pròpia vida. I, sobretot, podem pregar perquè aquest do que hem rebut arribi a moltes persones.
(De l’article “Professar la fe en la Catalunya del segle XXI”, en J. LIDON (coord.), Nosaltres creiem. Comentari interconfessional al Credo del Concili de Nicea, CPL, Barcelona 2025, pp. 195-211)
