Data: 2 de novembre de 2025
Benvolguts diocesans,
El darrer lloc d’aprenentatge de l’esperança, que esmenta Benet XVI, és el judici de Déu. En aquesta vida experimentem nombroses injustícies: veiem que triomfen persones malvades i sense escrúpols, mentre que molts innocents pateixen i viuen en condicions infrahumanes. Sabem, a més, que l’ésser humà, per si mateix, no pot establir la justícia: ningú no pot garantir el cessament del patiment dels innocents ni que els poderosos deixin de jugar cínicament amb el món. En aquest món no trobem realitzada la justícia, però vivim amb l’esperança que Déu jutjarà cadascú i que els homes i dones de cor net trobaran consol i recompensa en la vida futura, mentre que els malvats seran punits. Esperem en la justícia de Déu.
Per a Benet XVI, la qüestió de la justícia és l’argument més fort en favor de la fe en la vida eterna: “La necessitat merament individual d’una satisfacció plena que se’ns nega en aquesta vida, de la immortalitat de l’amor que esperem, és certament un motiu important per creure que l’home estigui fet per a l’eternitat; però només en relació amb el reconeixement que la injustícia de la història no pot ser l’última paraula en absolut, arriba a ser plenament convincent la necessitat del retorn de Crist i de la vida nova” ( Spe Salvi, 43).
A l’imaginari popular el judici de Déu apareix amb tints lúgubres i aspecte amenaçador, com “Dies irae”; domina l’aspecte paorós sobre l’esperança. Però la fe ens convida a contemplar el judici de Déu amb esperança, amb la convicció que Déu és just però també misericordiós. En ell s’hi donen unides justícia i gràcia. La creu de Crist és el signe més clar que la justícia de Déu és perdó i gràcia. En el moment del judici experimentarem el domini del seu amor sobre tot el mal que hi ha en nosaltres i en el món. “El Judici de Déu és esperança, tant perquè és justícia com perquè és gràcia” (Spe Salvi , 47). Si només fos justícia, tindríem raó per tremolar, perquè cap home viu és innocent davant de Déu (cf. Sal 142, 2); però, si només fos gràcia, llavors tot el que fem es convertiria en irrellevant.
La perspectiva del judici és, per això, una crida a la responsabilitat i la confiança. No viu de la mateixa manera aquell que no espera res en el futur i nosaltres, que esperem el moment en què “cada un de nosaltres haurà de donar compte a Déu de si mateix” (Rom 14, 12). Vivim la vida sabent que ens haurem de presentar davant Déu i amb l’esperança que ens dona conèixer l’amor infinit que Ell ens té.
