Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Dilluns de Pasqua, dia 21 d’abril, va morir el papa Francesc, el 266è Papa de l’Església catòlica, el primer Papa jesuïta i llatinoamericà; el Papa de les perifèries i de la pau; el Papa de l’exhortació Evangelii gaudium, de les encícliques Laudato Si’, Fratelli tutti, Dilexit nos, de l’Església en sortida i l’Església hospital de campanya, de l’Església pobra i per als pobres i de la Sinodalitat, que ens deixa una empremta profunda, un llegat d’esperança.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del papa Francesc, així com del dret a un treball digne, de Crist, el treballador incansable, de marcar la ‘X’ a favor de l’Església en la declaració de la renda i de la Mare de Déu, model d’esperança.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, en la memòria agraïda per l’extraordinari ministeri del papa Francesc com a successor de Pere, vol presentar-nos “alguns dels seus trets pastorals, que coincideixen amb els de sant Pau VI, el Papa que portà a bon terme el concili Vaticà II”. Recorda que “el pontificat de Pau VI va representar l’inici de la fi de l’eurocentrisme eclesial” i que “Bergoglio ens va venir de la perifèria del món, i va esdevenir, a més, el primer Papa de l’hemisferi sud”. Expressa que “Pau VI fou el primer Papa de la història que visità els cinc continents” i que “s’obriren noves vies per al papat”. Afirma que “una de les paraules clau del papa Francesc ha estat la paraula diàleg, fonament de la sinodalitat” i que “tant per al papa Francesc, com per a Pau VI, l’anunci fonamental que cal comunicar és el diàleg de Déu cap a nosaltres”. Finalment, diu que “el paradigma del bon samarità, que Pau VI va proposar com a icona d’allò que l’Església havia de ser, es formulà amb l’expressió samaritaneïtat, un llenguatge d’abast universal, que recuperà el papa Francesc en el seu Magisteri, ell que també ha volgut «una Església pobra i per als pobres»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, diu que el llegat més important del papa Francesc “es pot resumir en tres grans eixos: la misericòrdia com a principi rector, la proximitat als migrants, als pobres i marginats, i la reforma de l’Església per fer-la més transparent, humil i compromesa amb la realitat del segle XXI”. Expressa que “des del principi del seu pontificat, Francesc ha posat la misericòrdia al centre del missatge eclesial”. Afirma que “més enllà de documents i reformes, potser el llegat més potent del Papa Francesc és el seu estil personal: senzill, proper, sense altiveses”. Considera que “el llegat del Papa Francesc no es pot mesurar només pels canvis institucionals, sinó en la nova mirada que ha sabut sembrar: una Església més propera, més oberta, més fidel a l’Evangeli de Jesús”. Finalment, diu que amb un estil senzill, proper i compromès amb els més vulnerables, el papa Francesc “ha posat la misericòrdia, la justícia social i la cura del planeta al centre del missatge eclesial” i que “el seu llegat és el d’una Església que vol escoltar, acompanyar i servir en un món ple de desigualtats i en canvi constant”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que el papa Francesc “ha estat un Pastor Universal que s’entenia a si mateix com a deixeble missioner” i que “els dotze anys de servei i magisteri han iniciat la crida a posar l’Església en estat permanent de missió, en sortida sinodal”. Expressa que “el papa Francesc ha estat sobretot testimoni del Ressuscitat i després mestre en el discerniment i la santedat de la porta del costat”. Recorda que “Francesc va proposar el fenomen de les migracions com el “signe dels temps””, que “ens va ensenyar que la indiferència i la cultura del descart també maten” i que “amic de la vida i dels pobres va voler reformar l’Església des de la proximitat als descartats de tota mena”. Afirma que “Francesc no es va limitar a parlar de les persones migrades, sinó a parlar amb les persones migrades” i que “ens va convidar a mirar els ulls i escoltar amb el cor”. Finalment, diu que “Francesc portà sempre les persones migrades i refugiades al cor i per sempre els ha posat en el cor pastoral de l’Església, on batega el Cor de Crist, bon Pastor”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “cada vegada que hem viscut l’experiència de la mort d’un Papa hem tingut una sensació d’orfandat”, però que “la nostra no és una orfandat que porti a l’abatiment”, perquè “els cristians vivim el que en diem l’esperança, aquella esperança que no defrauda quan és autèntica”. Expressa que “el que vivim a l’Església en aquests moments reforça encara més la nostra fe en la mateixa Església i en el Senyor Ressuscitat, que és viu i hi és present”. Considera que des d’aquell dia que Jesús va dir a Simó: «Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra jo edificaré la meva església… i tot el que lliguis a la terra quedarà lligat al cel…», fins al dia d’avui, “el Papa, el Bisbe de Roma, el successor de Sant Pere ha exercit el rol i la missió de Vicari de Jesucrist a la terra, de guardià del dipòsit de la fe i de la unitat” i que “en els darrers anys això ha comportat un indubtable lideratge moral i espiritual en el món”. Finalment, diu que és l’Esperit Sant qui porta l’Església i la mou “tot i les nostres mancances i foscors, i que sempre ens ha donat aquell pastor, aquell Papa que en cada moment hem necessitat”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la mort del sant pare Francesc —encara que sabíem de la seva fragilitat— ens ha sobtat, creant en el nostre cor un dolor profund”. Considera que “amb motiu del decés de Francesc, papa, no podem sinó fer memòria agraïda de tot el bé que ha fet a l’Església i al món sencer”, així com també que “hem de pregar pel seu etern descans, a fi que la misericòrdia divina l’aculli en el seu regne”. Recorda l’Any Sant de la Misericòrdia (2015-2016), temps de gràcia que es va viure “com un gran regal del Sant Pare”. Expressa que “el seu pontificat ha estat marcat per molts accents, assenyaladament fent-se ell, en primera persona, portaveu i defensor dels pobres, dels descartats, dels migrants, cosa ja indicada amb el nom que va escollir com a pontífex: «Francesc»”. Finalment, recorda que “en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium feia una crida a tota l’Església a centrar-se en el que en ella és essencial: l’evangelització” i que “tres han estat les seves grans encícliques, on es reflecteix el que duia en el seu cor de pastor de l’Església universal”: la Laudato si’, la Fratelli tutti i Dilexit nos.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, recorda que en cada una de les seves intervencions públiques i en finalitzar cada discurs o durant una audiència, el papa Francesc repetia la petició de pregar per ell. Expressa que “del papa Francesc es podrien destacar molts gestos, moltes paraules, però sobretot la seva proximitat cap a les persones i cap als problemes i els sofriments ben reals del nostre món”. Afirma que “ell ens va fer girar la mirada ben aviat cap al drama de la immigració amb el seu primer viatge a Lampedusa”, que “també va dedicar un any jubilar extraordinari centrat en la misericòrdia de Déu”, que “ens va acompanyar amb aquella imatge memorable tot sol a la plaça de Sant Pere durant la pandèmia” i que “com ja havien fet tants predecessors seus, va clamar contra el drama de la guerra”. Finalment, diu que “ara és l’hora de la pregària per la seva ànima, l’hora de demanar al Senyor que l’aculli amb misericòrdia” i “de pregar també perquè l’Esperit ens doni un nou papa que ens guiï”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que “el passat u de maig vam celebrar el Dia Internacional dels Treballadors”. Expressa que “l’Església considera de summa importància fer arribar els valors de l’Evangeli al món obrer” i que “aquesta és una tasca de tota la comunitat cristiana i especialment de la pastoral obrera”, “la veu de l’Església que clama a favor dels drets dels treballadors”. Explica que “les delegacions de Pastoral Obrera de les diòcesis de Catalunya, juntament amb altres col·lectius compromesos amb el món obrer, elaboren un manifest cada primer de maig” i que “el manifest d’enguany incideix en la situació d’aquells que tenen una «feina submergida», és a dir, sense contracte laboral, sense cotització a la seguretat social i sense accés a una pensió de jubilació”. Expressa que “a tots ells, l’Església els vol oferir una paraula d’esperança” i que “l’Església està cridada a ser la veu dels sense veu”. Finalment, prega que “demanem al Senyor que a ningú no li falti una feina digna i un descans merescut” i que “sant Josep intercedeixi per tots els treballadors del món, i molt especialment per tots aquells que no tenen una feina digna”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, es pregunta “què seria de nosaltres sense un treball digne, que estigui a favor d’una economia de pau, posant el cor de la persona en el centre”. Comunica que Roma acull, des de dijous fins diumenge, “el Jubileu dels Treballadors”. Expressa que “com a Església, hem de protegir una Teologia del Treball que cuidi el món obrer, que situï a la moral cristiana per davant del dret i que acabi amb el jou de l’esclavitud que tant de mal va fer en un altre temps”. Afirma que “és un deure moral i cristià recordar els drets dels treballadors, denunciar situacions que violen els seus drets humans i contribuir al fet que es realitzin”. Considera que “les diòcesis rurals tenim un paper essencial darrere d’una ètica social del treball” i que “hem d’estar del costat dels treballadors, acompanyant els seus contratemps, la seva inestabilitat, les seves males condicions…”, per tal de “forjar una espiritualitat del treball que ajudi a tots els homes a acostar-se a través d’ell a Déu”. Finalment, diu que “Crist és el treballador incansable” i que “el treball és el camí més honest per a imitar a Déu”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “cada any molts de nosaltres estem obligats en aquestes dates a emplenar el qüestionari de la declaració de la renda”. Demana que considerem “aportar una ajuda per col·laborar en les activitats de l’Església catòlica”, és a dir, “marcar amb una “X” la casella corresponent”. Recorda que “és una decisió lliure que no perjudica ningú i és absolutament gratuïta, perquè ni et cobren més ni et retornen menys”, així com que “en marcar-la, es destina el 0,7 % de la declaració a col·laborar en les activitats i el manteniment de l’Església” i que també “es pot marcar la casella per a fins socials”. Anima “tothom a marcar aquesta casella”. Finalment, recorda que “la quantitat aconseguida arriba a la Conferència Episcopal Espanyola que la reparteix a tot el territori amb criteris de solidaritat perquè arribi a les zones amb menys recursos” i explica que “són les mateixes diòcesis les que posen en funcionament aquests diners per anunciar l’Evangeli, sostenir el clergat i desenvolupar la immensa tasca assistencial de l’Església”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “la Mare de Déu és per a cadascú de nosaltres mare i model d’esperança, perquè ella va viure confiant incondicionalment en Déu”. Expressa que “Maria va estar unida a tota l’esperança d’Israel, el seu poble”, que va mantenir l’esperança “enmig de les dificultats i contradiccions que va haver d’afrontar: la pobresa de Betlem, les dificultats de l’emigració, la constatació que Jesús era un “signe de contradicció”, l’hostilitat creixent de les autoritats, que acabaria a l’extrem dolorosíssim de la creu, on va veure morir el seu fill com un fracassat”. Recorda que “al peu de la creu, Maria es va convertir en mare dels creients, d’aquells qui esperen contra tota esperança” i afirma que “aquesta fe la va acompanyar en la foscor del dissabte sant i en l’alegria que va sentir al matí de Pasqua, en rebre la notícia de la resurrecció de Jesús”. Manifesta que “mirant Maria, aprenem a viure l’esperança en tots els moments de la vida, a ser homes i dones plens d’esperança”. Finalment, aquest mes de maig, ens convida a “contemplar Maria com a mare i model d’esperança”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
