Data: 2 de novembre de 2025
L’Església celebra aquest diumenge la memòria de tots els fidels difunts. La mort és una cosa present en la vida de tots nosaltres, no hi ha ni ric, ni pobre, ni savi, ni inculte, que pugui vèncer aquesta realitat que ens arriba a tots en un moment o altre. Malgrat aquesta realitat insalvable, tendim a considerar la mort com una cosa excepcional, com una fatalitat que ara sacseja a uns i demà a uns altres i ho vivim sovint amb la falsa esperança que a nosaltres no ens arribarà i ens en lliurarem. La mort viscuda així és viscuda amb temor, amb negació, amb neguit. És cert que si fóssim cridats a escollir, no trobaríem el moment d’afrontar-la; per això la nostra reacció davant la mort dels nostres estimats és, com no podria ser d’altra manera, de dolor i d’enyorança.
Una realitat que hem viscut d’una manera concreta acaba per desaparèixer i l’absència dels estimats ens omple de buidor. Darrera d’aquesta realitat, si la mirem amb els ulls de la fe, no hi ha tan sols una aparença. Per la fe sabem que hem estat fets fills de Déu per Jesucrist, i que participem també de la resurrecció de Jesús, i aquesta certesa ens omple d’esperança. Ens omple d’esperança, cert, però no elimina la nostra tristesa, la nostra enyorança d’aquells que han compartit un tram més o menys llarg de la nostra vida, d’aquells que ens han estimat i que hem estimat, i els quals, per molts anys que passin, continuen presents en el nostre record i en la nostra pregària.
La celebració de la diada de Tots Sants, i tot seguit la dels fidels difunts, venen a ser complementàries. Si un dia celebrem a tots aquells que ja gaudeixen de la glòria eterna i dels quals no en tenim coneixement cert, el dia següent l’encomanem a tots els difunts perquè aquesta glòria la visquin també ells. Certesa als ulls de la fe que ja són molts els qui viuen al Regne, pregària pels qui demanem que hi visquin. Els primers són els sants no reconeguts encara per l’Església i que han passat per la vida de manera discreta però dels quals Déu està cert de la seva santedat i de l’honradesa de la seva vida. Són els sants de la porta del costat, tal com els anomenava el papa Francesc, gent que potser hem conegut i dels quals també a nosaltres ens ha passat desapercebuda la seva santedat, o els hem considerat simplement com a bones persones perquè ens han fet el bé i en guardem un grat record. Pels segons, tots els difunts, demanem al Senyor la seva misericòrdia amb l’esperança que els aculli també al Regne. Als uns i als altres els tenim ben presents i ens hi sentim ben units en la pregària. Ho fem per la comunió dels sants que proclamem que forma part de la nostra fe.
