Data: 29 de juny de 2025
Estimats germans,
La nostra esperança és animada també pels sants, que són aquells homes i dones que han completat el seu pelegrinatge per aquesta vida i han assolit la meta. Pensar en ells ens anima a caminar nosaltres amb il·lusió i accentua el nostre desig d’arribar fins a la ciutat celestial, on podrem gaudir de la seva companyia.
A totes les èpoques i llocs trobem homes i dones que han viscut amb fidelitat a Crist i a l’Evangeli. Són de tota classe social (reis i esclaus, empresaris i obrers, rics i pobres) i de diversos estats de vida (casats, vidus, solters). Diu la carta als hebreus que estem envoltats “d’un núvol gran de testimonis” (12, 1). No cal que l’Església els reconegui oficialment; molts són d’aquells que el papa Francesc anomenava “sants de la porta del costat” (GE 7), persones bones que han seguit el camí de Jesús i que ens ajuden a comprendre que la santedat no és un ideal inassolible. Contemplar la vida i el destí dels sants ens ajuda en el camí de la vida infonent-nos l’esperança d’arribar també nosaltres a la meta.
A més, en la vida dels sants hi trobem nombrosos exemples de vivència de la virtut de l’esperança. Ells ens ensenyen a esperar en Déu fins i tot enmig de les dificultats i contradiccions que trobem a la vida. L’esperança dona als sants la certesa que Déu ajuda amb la seva gràcia. Sant Francesc d’Assis estava disposat a suportar qualsevol dolor per la recompensa eterna: “Tan gran és el bé que espero, que tot dolor m’és agradable!”. Sant Joan Bosco va posar en marxa una obra extraordinària per ajudar els joves, encara que no disposava dels mitjans necessaris, perquè confiava que Déu l’ajudaria a fer-ho possible. Santa Teresa de l’Infant Jesús confiava plenament en l’amor misericordiós de Déu, fins i tot enmig de les dificultats i el sofriment. Per ella, l’esperança era la clau per viure la petita via de l’amor.
Alguns sants van viure amb un ferm desig d’assolir la felicitat eterna. Sant Felip Neri no parava de repetir: «Paradís! Paradís!». I, quan li oferien honors o dignitats eclesiàstiques, deia: “Prefereixo el Paradís!”. Esperar-ho tot de Déu condueix a viure en pobresa i en despreniment dels béns d’aquest món, que es consideren superflus. Com repetia santa Teresa, «solo Dios basta. Quien a Dios tiene, nada le falta».
Els sants sembren esperança en el món, van obrint camí, deixant més transitable el camí que ens eleva fins al cel. Ells, que ens han “precedit amb el senyal de la fe” (Cànon Romà), ens acompanyen i intercedeixen per nosaltres, perquè no ens cansem de ser “pelegrins d’esperança”.
