Data: 25 de maig de 2025
Estimats germans,
Per a molts homes i dones, l’esperança en el progrés ha substituït i reemplaçat la fe cristiana com a font d’esperança. Pensen que assolirem la salvació ja en aquest món gràcies al progrés en els coneixements científics i en els avenços tècnics. Resulta significatiu que, a mesura que es va perdent la fe en Déu, s’accentuï la necessitat de confiar únicament en un progrés indefinit de la humanitat. Benet XVI deia que “l’esperança bíblica del regne de Déu ha estat reemplaçada per l’esperança del regne de l’home, per l’esperança d’un món millor que seria el vertader regne de Déu” (Spe salvi, 30).
El papa Benet XVI va fer una brillant anàlisi d’aquesta expectativa en un progrés indefinit (cf. Spe salvi, 16-31). Va subratllar, en primer lloc, que el progrés sempre és ambigu. Els avenços de la ciència permeten guarir malalties que abans es consideraven incurables, però facilita també mitjans de destrucció de la vida humana i del medi ambient o possibilita la manipulació genètica. El progrés, en mans equivocades, pot esdevenir una amenaça per a l’home i per al món. A més a més, créixer en coneixements científics i tècnics no garanteix el creixement moral de l’ésser humà.
Aquells que prometen que avancem sempre cap a un món millor, obliden, d’altra banda, la llibertat de l’ésser humà, amb la tensió i les dificultats que comporta. Les ideologies que s’aferren a la idea de progrés no tenen prou en compte el fet que l’ésser humà és lliure per al bé, però també per al mal. Alguns filòsofs, com Marx, van pensar que solucionant els temes econòmics, tot estaria arreglat. Però un pensament així «ha oblidat que l’home és sempre home. Ha oblidat l’home i ha oblidat la seva llibertat. Ha oblidat que la llibertat és sempre llibertat, fins i tot per al mal” (SS 21). El benestar no queda garantit amb unes estructures perquè aquestes estructures només funcionen quan són acollides lliurement per les persones.
La crítica més important que dirigia Benet XVI a una comprensió ingènuament optimista del progrés és que «no és la ciència el que redimeix l’home. L’home és redimit per l’amor» (SS 26). Així passa en l’àmbit merament humà: l’experiència de l’amor redimeix la persona. Però la redempció total només pot ésser fruit d’un amor incondicional i etern, d’un amor que no pugui ser destruït. L’home pot ser redimit si hi ha aquest amor absolut. Precisament això vol dir l’afirmació que Jesucrist ens ha redimit: en Ell Déu ens dona la seguretat que ens estima. Ell «és la Vida mateixa i l’Amor mateix» (SS 27). Si estem en relació amb ell, estem en la vida. Llavors vivim.
