Data: 18 de gener de 2026

Reconèixer la imatge de Crist en l’altre és el que ens demana el Senyor, de fet Ell es va fer home en primer lloc per dignificar la condició humana més enllà de la nostra tendència gairebé natural per empobrir-la.

A vegades oblidem les reflexions que ens posa a l’abast la doctrina de l’Església i cerquem altres fór­mules que o bé ens porten al mateix resultat sense arribar a la veritat que és Crist, o bé ens allunyen d’aquesta centralitat de l’amor que és el compendi del missatge de l’Evangeli.

La virtut és la disposició habitual que ens mou a fer el bé i el seu exercici ens porta no ja a fer bons actes sinó a mirar de donar el millor de nosaltres mateixos. Tendir a fer el bé, cercar de fer el bé i fer-lo mitjan­çant accions concretes és el resultat d’aquest exer­cici. Un exercici al qual ens convida l’apòstol sant Pau quan escriu: «Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d’elogi. Poseu en pràc­tica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.» (Fl 4,8-9).

La clau de l’exercici de les virtuts està en escollir entre el bé i el mal. Com escriu sant Pau en la carta als cristians de Roma: «No faig el bé que vol­dria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el mal que habita dintre meu. Em tro­bo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora cons­tato això: soc capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m’agrada de complir la llei de Déu, però veig (…) una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner.» (Rm 7,19-23).

Les virtuts humanes són actituds fermes, disposici­ons estables, que ens mouen l’enteniment i la volun­tat tot regulant els nostres actes, tot guiant la nostra conducta per tal de fer el bé que és allò adequat a la nostra vida de fe. Sempre tenim davant nostre dues alternatives, i entre elles hem d’escollir bé. Les vir­tuts arrelen en la nostra fe, una fe que ens mou a obrar la caritat i a construir esperança. Per la fe sa­bem que Crist ens estima, sabem que ens demana d’estimar-lo, d’estimar-nos i d’estimar els altres i si no ho veiem així ens cal descobrir-ho, ja que de fet llavors no sabem ben bé qui és Crist, perquè «El qui no estima no coneix Déu, -no té fe- perquè Déu és amor.» (1Jn 4,8).

Com escriu el papa Lleó XIV, la caritat no s’entén com una simple virtut moral, sinó com a expressió concreta de la fe en el Verb encarnat que és Crist. (Cf. Dilexi te, 39)