Data: 1 de març de 2026
Benvolguts germans,
La segona conversió a la què ens crida la vivència de la sinodalitat és la de les relacions que tenim amb els altres i que construeixen la comunitat cristiana. Una Església més sinodal és una Església “més relacional” (DF 28), que cuida més les relacions dels uns amb els altres. Per això, “per tal de ser una Església sinodal, és necessària una autèntica conversió relacional” (DF 50).
Ser Església sinodal exigeix que aprenguem a caminar junts. Això vol dir “sinodal”, fer el camí junts. La paraula clau és “junts”. La vida cristiana no es pot viure de manera aïllada, sinó que només es pot viure al costat de l’altre, formant part d’un poble, d’un cos, d’una família. Tots els creients són companys de camí i estan cridats a ser subjectes actius en la vida de l’Església.
Ara bé, caminar junts reclama una “disciplina d’èxode”, ja que no tots caminen a la mateixa velocitat; necessitem paciència uns i empenta els altres i suportar-nos mútuament perquè no es trenqui el poble que camina. Requereix també, humilitat, perquè quan el “jo” preval sobre el “nosaltres” apareixen personalismes, que impedeixen relacions autèntiques i fraternes. Quan algú s’erigeix per sobre dels altres crea divisió. Va dir el papa Lleó: «La regla suprema en l’Església és l’amor. Ningú està cridat a manar, tots ho són a servir; ningú no ha d’imposar les pròpies idees, tots s’han d’escoltar recíprocament; sense excloure ningú, tots estem cridats a participar; cap no té la veritat tota sencera, tots l’hem de buscar amb humilitat, i junts» (cf. papa Lleó XIV, Homilia jubileu dels equips sinodals).
El nostre caminar junts implica una manera de relacionar-nos que superi l’individualisme, que ens faci deixar d’estar encorbats sobre nosaltres mateixos (Lc 13, 11-13), poder mirar el cel per acollir els seus dons i obrir-nos a la gran diversitat que constitueix l’Església i la família humana amb un esperit d’acolliment. La manera sinodal de viure les relacions crida a la cura mútua, a la interdependència i la corresponsabilitat pel bé comú.
Hem d’aprendre novament de l’Evangeli la cura de les relacions entre nosaltres (cf. DF 50), especialment entre les diferents vocacions i carismes que l’Esperit ha suscitat a la seva Església: ministres ordenats, vida consagrada i laics. Hem de comprendre aquestes relacions des de la “reciprocitat”. La reciprocitat fa referència a l’experiència que la pròpia identitat només s’entén correctament en relació amb l’altre, del qual soc recíproc. No podem entendre la nostra pròpia vocació sense l’altre (cf. DF 90). L’Església creixerà en sinodalitat en la mesura que sigui espai on es cultivin i floreixin les relacions de reciprocitat.
