Data: 5 d’octubre de 2025
Estimats diocesans,
En la seva encíclica sobre l’esperança, “Spe Salvi”, el papa Benet XVI va reflexionar sobre els “llocs” d’aprenentatge de l’esperança i va assenyalar que el lloc primer i essencial és l’oració (nn. 32-34). En efecte, la pregària, l’escolta de Déu i el poder parlar-li fan créixer la nostra esperança, perquè en pregar conreem i enfortim la certesa que no estem sols, que hi ha Algú que ens escolta.
A més, quan preguem, el nostre cor s’eixampla i crema en el desig d’acollir completament a Déu. Sant Agustí diu que la pregària és un exercici del desig. I afegeix: «El teu mateix desig és la teva pregària; si el desig és continu, la pregària és contínua (…) Si no vols deixar d’orar, no interrompis el teu desig. El teu desig continu és la teva veu, és a dir, la teva oració contínua. Calles quan deixes d’estimar» (Sobre el salm 37). Per rebre els dons que Déu ens ofereix, cal eixamplar l’ànima –que tendeix a tancar-se en ella mateixa– i obrir-la a Déu i als altres. La pregària autèntica suposa sempre una purificació interior, una conversió del cor, que ens fa capaços per a Déu i, per això mateix, capaços per als altres.
En la pregària també aprenem què és el que veritablement podem demanar a Déu, el que és digne d’Ell. Aprenem a no demanar coses superficials o banals, que ens allunyen de Déu. Pregar ens ajuda a purificar els nostres desitjos i esperances, a alliberar-nos de les mentides amb què sovint ens autojustifiquem, perquè sabem molt bé que Déu coneix el fons de la nostra ànima, fins i tot coses que desconeixem (diu el salm 19,13: “Purifica’m, Senyor, del que se m’amaga”) i estem segurs també que el seu perdó no té límits.
La pregària ens purifica perquè ens obliga a confrontar amb sinceritat el nostre “jo” amb el Déu viu. Les grans oracions de l’Església, amb la seva bellesa i els seus segles d’història, i les oracions que ens han deixat els sants ens ajuden en aquesta bona direcció. Sobretot ens ajuda la pregària litúrgica, que ens ensenya a pregar correctament. No oblidem que la pregària del cristià és tant personal com comunitària. La pregària personal és fonamental, però la pregària personal desemboca en la pregària comunitària, condueix a buscar la companyia d’altres creients per pregar junts i repetir “Pare nostre”.
Així, la pregària ens va purificant, ens va fent capaços de Déu i ens disposa a posar-nos al servei dels altres. D’aquesta manera, ens omple d’esperança en Déu i ens fa capaços de ser ministres d’esperança per als altres perquè -no ho oblidem- l’esperança en sentit cristià sempre és esperança per als altres.
