Data: 19 d’octubre de 2025
Estimats diocesans,
En tota actuació recta de l’ésser humà s’hi amaga l’esperança. Quan fem alguna cosa, confiem que es compleixi el que esperem, ja sigui fer una obra bona, solucionar un problema o comprometre’ns amb el bé dels altres. Però en tot això podem fracassar. Aquestes accions condueixen a la frustració si no estan il·luminades per una esperança més gran, que no prové de nosaltres mateixos. És molt important saber que sempre puc esperar, encara que sembli que la meva vida ha estat un fracàs o em trobo sota l’amenaça de la malaltia o de la mort. Fins i tot enmig de les pitjors situacions (un fracàs sentimental, problemes econòmics, malaltia terminal…) puc encara esperar perquè “malgrat totes les frustracions, la meva vida personal i la història en el seu conjunt estan custodiades pel poder indestructible de l’Amor, gràcies al qual tenen sentit i importància” (Spe Salvi, 35). Tinc la certesa que res no em pot separar ni destruir aquest amor que Déu em té i això em dona ànim per continuar vivint.
Amb les nostres accions podem obrir-nos nosaltres i obrir el món perquè Déu hi entri. Podem descobrir el do preciós de la creació i prendre el compromís de cuidar-la; ens podem mostrar solidaris amb els altres, especialment amb els qui pateixen; podem comprometre’ns en la lluita per la justícia i també podem alliberar la nostra vida dirigint-la cap a Déu. Això és el que han fet els sants, que han col·laborat amb Déu amb les seves obres i han contribuït a la salvació del món.
Realitzar tot això continua tenint sentit, encara que en aparença no tinguem èxit o ens sentim impotents. De les nostres accions brolla esperança per a nosaltres i per als altres, però allò que ens motiva i orienta la nostra activitat és la gran esperança, fundada en les promeses de Déu.
Benet XVI aclareix que amb les nostres obres no podem “merèixer” el cel, perquè el cel és sempre un do immens, que ens supera del tot. El Catecisme de l’Església cita unes paraules de santa Teresa de l’Infant Jesús, “Compareixeré davant vostre amb les mans buides”, per expressar que “els sants sempre han tingut una consciència viva que tots els seus mèrits eren pura gràcia” (CEC 2011). Ser estimats eternament per Déu no és una cosa que puguem merèixer amb les nostres obres. Diu sant Pau: “És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no pugui gloriar-se’n”(Ef 2, 8-9). No obstant, tot i ser conscients que el cel és un do immerescut, també és cert que les nostres accions no són indiferents per a Déu (cf. Spe Salvi, 35).
