Data: 8 de juny de 2025
Benvolguts diocesans, l’esperança és una virtut fonamental, que il·lumina els nostres passos fins i tot en les nits més fosques. No és un simple sentiment o un desig d’alguna cosa millor, sinó una confiança activa i profunda en la promesa de Déu i en el seu amor cap a nosaltres. Aquesta esperança no neix espontàniament en nosaltres, sinó que és un do de l´Esperit Sant, que és inseparable de la fe i de la caritat.
A la carta als romans, sant Pau recorda que “l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Rom 5, 5). L’esperança no és una cosa que construïm per nosaltres mateixos, sinó una gràcia que Déu vessa en nosaltres. El do de l’Esperit Sant, en omplir els nostres cors amb l’amor de Déu, suscita en nosaltres l’esperança que “res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre” (Rm 8, 39). A la butlla del jubileu es recorda que “l’Esperit Sant, amb la seva presència perenne en el camí de l’Església, és qui irradia en els creients la llum de l’esperança: Ell la manté encesa com una flama que mai no s’apaga, per a donar suport i vigor a la nostra vida” (Spes non confundit, 3).
Sant Joan Pau II, en la seva encíclica “Dominum et vivificantem”, explicava que la pregària de l’Església és una invocació constant de l’Esperit Sant, “perquè, pel seu poder, tota la comunitat del poble de Déu, malgrat les seves múltiples ramificacions i diversitats, perseveri en l’esperança: aquella esperança en què hem estat salvats” (núm. 6). L’Esperit Sant –afegia- «és el custodi i l’animador d’aquesta esperança al cor de l’Església».
Ara bé, si l’esperança és un do gratuït, exigeix també la responsabilitat de qui rep aquest do. Per això, al Nou Testament l’esperança va acompanyada d’unes virtuts humanes que l’ajuden a mantenir-se viva com la paciència, la perseverança, la sobrietat, la justícia, la pietat i l’alegria. Sant Pau convidava els fidels de Tessalònica a perseverar en l’esperança amb les seves paraules i amb les seves obres i els deia: “que el mateix Jesucrist, Senyor nostre, i Déu, el nostre Pare, que ens ha estimat i ens ha concedit per la seva gràcia un consol etern i una bona esperança, confortin els vostres cors i us enforteixin en tota mena d’obres i paraules bones” (2 Tes 2, 16-17). L´existència cristiana creix i madura quan deixem que sigui moguda per l´esperança que l´Esperit Sant ha infós en els nostres cors.
Aquesta Pentecosta, units a Maria, invoquem junts a l’Esperit Sant i demanem-li que, amb la seva força, desbordem d’esperança (cf. Rom 15, 13).
