El Nadal és, per a molts, temps de llum, d’esperança i de retrobament. Les llums als carrers, les taules plenes, els regals embolicats amb cura i les nadales que ressonen ens recorden la joia del naixement de Jesús. Però, per a altres, aquestes mateixes dates accentuen el dolor de la solitud i la precarietat. Quan les famílies s’apleguen al voltant d’una taula, n’hi haurà que no podran posar un plat calent per als seus fills. Quan les botigues s’omplen de compres i d’ofertes, hi ha qui, per contra, no té per pagar el lloguer o mantenir la calefacció. El contrast és colpidor i ens interpel·la profundament com a cristians.
Les xifres parlen per si mateixes. A les nostres ciutats i pobles, cada any augmenta el nombre de persones que depenen dels bancs d’aliments, menjadors socials o ajudes de Càritas, o d’entitats tant de caràcter religiós com social: famílies treballadores que, tot i tenir feina, no arriben a final de mes; avis que han de mantenir els néts amb pensions mínimes; joves que no troben feina o viuen en habitacions compartides; migrants que lluiten per regularitzar la seva situació; persones sense sostre que busquen un lloc on passar la nit. Aquestes realitats són rostres concrets d’una mateixa pobresa que no és llunyana ni teòrica: és al nostre costat.
El Nadal, amb la seva promesa de llum, posa en relleu aquestes ombres. Potser perquè, enmig de tanta abundància i publicitat, la pobresa es fa més visible. Els carrers s’il·luminen, però molts cors romanen a les fosques. Davant d’aquesta realitat, la temptació pot ser tancar els ulls, justificar-nos dient que no podem fer res o pensar que és un problema dels altres. Tanmateix, el seguiment de Jesús i de l’Evangeli no ens permet restar indiferents.
Déu es fa present en la precarietat, s’identifica amb els pobres i ens mostra que la grandesa veritable no es troba en el poder ni en la riquesa, sinó en l’amor i la solidaritat. Hauríem de recordar que Ell és el rostre dels qui avui no tenen sostre, dels infants que passen gana, dels refugiats que fugen de la guerra o de la misèria, de les persones sense documentació i de tants altres. El Nadal no és, per tant, només una festa familiar o una tradició cultural; és una invitació a reconèixer Déu en el sofriment dels altres i a actuar en conseqüència.
Com ens hem de situar els cristians davant la pobresa? Doncs, amb una mirada atenta i compassiva. Jesús, en l’Evangeli, no va passar de llarg davant del dolor humà. Va mirar, va escoltar i va tocar les ferides dels altres. Aquesta mateixa actitud és la que hem de contemplar: veure la realitat sense filtres, sense excuses, amb el cor obert. Només quan mirem amb amor podem comprendre la profunditat de la pobresa i deixar-nos interpel·lar per ella.
I, sobretot, cal respondre amb gestos concrets, perquè la fe sense obres és una fe morta. La caritat no pot quedar-se en paraules o bons desitjos; ha de traduir-se en accions reals: compartir allò que tenim, col·laborar amb iniciatives solidàries, dedicar temps als qui se senten sols, defensar la justícia social. No es tracta només de donar el que ens sobra, sinó de compartir des del que som, com Jesús va donar-se a si mateix.
I l’Església, com a comunitat de creients, està cridada a ser signe d’esperança i d’amor preferencial pels pobres. Cada parròquia, cada grup cristià, hauria de ser un espai on els més vulnerables trobessin acollida, suport i dignitat. És a dir, ser expressió viva de l’Evangeli en acció. Que aquest Nadal, quan contemplem el Nen al pessebre, recordem que Déu continua buscant hostal en els cors humans. Obrim-li la porta a través del servei, la solidaritat i la justícia. Només així el Nadal serà veritablement Nadal.
Delegats de Càritas amb Seu a Catalunya
