Data: 28 de setembre de 2025
Què hi pot haver més inversemblant que una vida després de la mort? No en podem fer experiència física, d’això; la nostra mirada humana no abasta a comprovar-ho. Tenim constància de la mort, de la inanició del cos, i després es dona ja el misteri, un misteri que es resol per la fe.
Ulls que miren amb criteris humans i ulls que miren a la llum de la fe poden veure realitats bé complementaries, bé oposades o bé discrepants. Escrivia sant Pau que: «L’home que es guia per ell mateix no admet res que vingui de l’Esperit de Déu; li sembla absurd. No és capaç de comprendre-ho, perquè això només es pot jutjar espiritualment.» (1Co 2,14).
Creure, tenir fe, és deixar-se guiar, és confiar no pas cegament sinó espiritualment en Déu. Ja en temps de Pau aquest podia dir que «allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes.» (1Co 1,25).
La nostra fe no és pas un absurd, és obra de l’Esperit. Segur que molts quan els parlem de vida eterna o de gloria celestial els pot passar com a aquells grecs de l’Areòpag que davant de Pau així «que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es posaren a riure, i d’altres els digueren: Sobre aquest punt ja t’escoltarem un altre dia.» (Ac 17,32).
Podria semblar als qui ens escoltin que som uns il·lusos, que som els que ho deixem tot per més endavant i que aquí i ara no ens comprometem amb els problemes dels altres. Seria no entendre res. Crist ens ha mostrat amb la seva encarnació, la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció que tot plegat forma una unitat. Viure la fe és viure, viure en Crist, ara i aquí, és viure practicant la caritat i tenir alhora la mirada posada en l’esperança d’una vida plena i eterna.
Mals i béns en aquest món no sempre es corresponen als de l’altre. Hi ha sovint molts que viuen com Epuló, nom que s’ha donat tradicionalment al ric de l’Evangeli d’aquest diumenge, però n’hi ha molts més que malviuen com Llàtzer.
Viure practicant la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència o la mansuetud és el programa de vida del seguidor de Crist, és viure posant l’esperança en que quan sigui l’hora puguem ser feliços amb aquell qui és de debò feliç.
És tot plegat un absurd? Ho pot semblar a ulls profans, però de fet és la més gran manifestació que Déu hagi fet mai a la seva criatura. N’estem certs per la fe i d’aquesta fe n’hem de ser testimonis per als altres que, qui sap si un dia o un altre, ens escoltin.
