Data: 12 d’octubre de 2025

L’Església celebra aquests dies les Jornades Europees de Patrimoni. El patrimoni representa les nostres ar­rels i a Europa, com en gran part del món, aquestes arrels són evidentment cristianes. L’Església ha deixat i deixa també avui, la seva empremta en la nostra societat; ho ha fet en els darrers segles i ho fa encara. No ho ha de fer pas des d’una posició hegemònica, però ho ha de fer sense haver de renunciar a ser present també avui en la nostra societat, fent presents els seus punts de vista sobre tants temes que sorgei­xen cada dia, especialment arrel de les innovacions tecnològiques que avancen a un ritme intens. Dona així una orientació als creients, i també un punt de referència als que no ho son.

La mateixa dinàmica de la història provoca sovint re­accions d’ignorància, de rebuig, adverses, quan no contràries al fet religiós. Una institució amb dos mil anys d’història, que ha viscut dinàmiques ben diver­ses al llarg d’aquests segles, és evident que ha vis­cut moments de tot, que alguns cops ha tingut una actuació encer­tada i altres cops no. També cal te­nir present que jutjar amb els pa­ràmetres actuals altres moments de la història no sempre ens ajuda a comprendre determinades actuacions i situacions.

Durant el Jubileu de l’any 2000 la Comissió Teo­lògica Internacional ens deia que convé posar una vegada més de relleu que en totes les formes de penediment per les culpes del passat, i en cadas­cun dels gestos connectats amb elles, la seva peti­ció de perdó no ha de ser entesa com a ostentació d’humilitat fictícia, ni com a retractació de la seva història bimil·lennària, certament rica en mèrits en el terreny de la caritat, de la cultura i de la santedat; sinó que respon més aviat a una exigència de veritat irrenunciable, que, al costat dels aspectes positius, reconeix els límits i les febleses humanes de les successives generacions de deixebles de Crist. (Cf. Memòria i reconciliació)

El patrimoni vinculat a la nostra tradició religiosa co­muna és una cosa que no podem ignorar i que cal preservar, perquè forma part de la nostra mateixa identitat. Un patrimoni que és material i que és tam­bé immaterial, que està conformat en l’àmbit cultu­ral pel patrimoni artístic i per les tradicions, que han anat formant una cultura que, es vulgui reconèixer o no, té unes arrels cristianes indubtables.

Si no en som conscients, correm el perill que la ri­quesa d’aquest patrimoni sigui reconegut per d’al­tres abans que per nosaltres mateixos.