Data: 1 de febrer de 2026
L’Església dedica la jornada del 2 de febrer a pregar i a recordar aquella part de l’Església que viu el seu seguiment de Crist consagrant-se a Ell. Ho fa en la festa de la Presentació del Senyor recordant les figures de Simeó, aquell home just i pietós, i d’Anna, aquella dona que mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. La Jornada Mundial de la Vida Consagrada ens apropa, doncs, a aquesta porció del poble de Déu, que no és ni la millor ni la pitjor de l’Església, però que segueix la crida de Déu i dedica la seva vida al servei de Crist i de l’Església, sigui a través de la vida contemplativa o sigui a través de la vida activa, centrant-se sempre, en un cas i en l’altre, en l’amor a Déu i als germans i germanes.
«Per a qui ets?» és el lema que la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada ens proposa aquest any per aquesta jornada, i la resposta que dona qui segueix a Crist, sigui vivint el carisma que sigui, és que «som per a Déu». Topa aquesta opció amb la dinàmica d’una part de la nostra societat, on els interessos personals o particulars se sobreposen als comunitaris. Afortunadament no és una actitud hegemònica en el conjunt de la societat, ni en el de l’Església, però sí que sovint apareix com una temptació quan no com a una tendència.
La relació amb Déu, la relació de tot creient amb Déu i per tant també la de qui es consagra a Déu, és una relació d’amor, no pas de submissió o de domini. Lliurant-nos a Déu no renunciem a nosaltres mateixos, ens reafirmem en el millor sentit del terme. Com ens diu sant Pau, l’amor és més gran que qualsevol altra cosa (Cf. 1Co 13,13); som per a Déu i Déu és amor. Aleshores podem dir també que Déu és per a nosaltres, per a tots; cal evitar l’auto-referència, la visió centrífuga, la centralitat en nosaltres mateixos; perquè si som per a Déu, necessàriament som també per als altres. No és deseiximent, és amor: aquell que tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,7).
La vida consagrada, com la fe de qualsevol creient (ja que consagrar-se és una manera concreta de viure la fe) no pot ser viscuda des d’una visió exclusivament d’introversió personal; és buscar a Déu, sortir de nosaltres mateixos per descobrir a Crist en el rostre dels altres. La vida consagrada ha anat adquirint al llarg dels segles múltiples facetes, l’han conformat molts rostres i els carismes s’han anat sumant, més que no pas succeint. Però sigui consagrant-se a la pregària, fent-ho al servei dels infants o dels ancians, o a l’atenció als qui més necessitat tenen de ser atesos, tant li és, perquè darrera de cada rostre hi ha Déu, la causa que val la pena servir, la causa per la qual val la pena viure la fe.
