Data: 1 de febrer de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Amb l’afecte de pare i pastor m’adreço a vosaltres per iniciar una sèrie de glosses dominicals en què anirem coneixent, pas a pas, el Concili Vaticà II. Ho farem com qui torna a una font viva per beure’n amb gratitud i esperança per servir millor les nostres comunitats cristianes. El Concili fou una gràcia concedida a l’Església perquè aprofundís en la seva pròpia essència i actualitzés el missatge que anuncia al món, perquè renovés la seva fe i revitalitzés la seva veu en la societat.
La seva intenció fou profundament pastoral: que el poble cristià contemplés amb més claredat el rostre de Crist i el mostrés amb més senzillesa. No es tractava d’inventar una Església diferent, sinó de deixar que el mateix evangeli —sempre antic i sempre nou— respirés amb més llibertat en la nostra Església, en les nostres parròquies, en les nostres famílies, en totes les nostres accions pastorals i en les nostres pròpies vides.
Convé, abans que res, recordar què és un concili: una reunió de tots els bisbes del món amb el papa, successor de Pere, que els presideix, per discernir, sota la guia de l’Esperit Sant, allò que l’Església ha de custodiar, aprofundir i proposar. Així s’esdevingué en el Concili Vaticà II, celebrat entre els anys 1962 i 1965: pastors vinguts de totes les nacions, portant al cor les alegries i les ferides dels seus pobles, cercant paraules i camins perquè la fe es fes llum, esperança i ferment.
Per això, ens aproparem al Concili, i us convido a fer-ho amb tres disposicions de l’ànima.
La primera: la gratitud. Donem gràcies per l’herència que hem rebut: una comprensió més plena de l’Església com a Poble de Déu, on tots —laics, consagrats i sacerdots— participem, segons la nostra vocació, en una mateixa missió. Donem gràcies per la centralitat de la Paraula de Déu, que no és un guarniment piadós, sinó l’aliment quotidià. Donem gràcies per la litúrgia, que el Concili volgué més conscient i participada, perquè el cor creient no sigui espectador, sinó orant.
La segona: la serenor. No llegim el Concili com una bandera de partit, ni com una arma llancívola. Allò que neix de l’Esperit produeix comunió. Allà on hi ha divisió, sospita i amargor, no és fruit del bon esperit. El Concili demana una fidelitat intel·ligent: estimar la Tradició viva, la que prové de la Paraula de Déu i, alhora, deixar-nos purificar de rutines, superficialitats i pors.
La tercera: la conversió. Perquè cap document no substitueix la santedat. Els documents conciliars ens porten a pregar millor, a estimar més, a servir amb més generositat. Que el Concili sigui per a nosaltres una crida a tornar a l’essencial: Crist al centre; la caritat com a mesura; la missió com a impuls.
Amb tots vosaltres, voldria, a partir d’avui, anar repassant i llegint de nou els documents que constitueixen el Concili Vaticà II per reviure’n les línies fonamentals i fer vida el contingut de les seves constitucions, decrets i declaracions en el si de la nostra Església d’Urgell.
Amb la benedicció i l’estima del Vostre bisbe i servidor,
