Estimats germans i germanes, bon dia!
D’entre les figures de dones que l’Antic Testament ens presenta, sobresurt la d’una gran heroïna del poble: Judit. El Llibre bíblic que porta el seu nom narra la imponent campanya militar del rei Nabucodonosor, el qual, regnant a Nínive, estén els límits de l’imperi derrotant i esclavitzant tota la gent del voltant. El lector comprèn que es troba davant un enemic gran i invencible que està sembrant la mort i la destrucció i que arriba fins a la Terra Promesa posant en perill la vida dels fills d’Israel.
L’exèrcit de Nabucodonosor, de fet, comandat pel general Holofernes, assetja una ciutat de la Judea, Betúlia, tallant el subministrament de l’aigua i minant per tant la resistència de la població.
La situació esdevé dramàtica, fins al punt que els habitants de la ciutat s’adrecen als ancians per demanar-los que es rendeixin als enemics. Les seves paraules són desesperades: «Ja no queda ningú que ens pugui ajudar, perquè Déu ens ha deixat a les seves mans per ser abatuts davant d’ells per la set i per mals terribles.» Arriben a dir això: «Ara no tenim qui ens ajudi. Déu ens ha posat en mans dels enemics. Caurem a terra davant d’ells, estesos per la set i la misèria. Crideu-los, doncs, i deixeu la ciutat a mercè d’Holofernes i de tot el seu exèrcit. Que la saquegin» (Jdt 7,25-26). La fi sembla ja inevitable, la capacitat de confiar en Déu s’ha esgotat. La capacitat de confiar en Déu s’ha esgotat. I quantes vegades nosaltres arribem a situacions límit en les quals ja no sentim la capacitat de tenir confiança en el Senyor. És una mala temptació! I, paradoxalment, sembla que, per fugir de la mort, no queda cap altra solució que posar-se en mans del qui mata. Ells saben que aquests soldats entraran a saquejar la ciutat, a prendre les dones com a esclaves i després mataran tots els altres. Això és precisament «el límit».
I davant tanta desesperació, el cap del poble mira de proposar un motiu d’esperança: resistir encara cinc dies esperant la intervenció salvadora de Déu. Però aquesta és una esperança feble que els fa concloure: «I si passats aquests dies no ens envia cap socors, faré com vosaltres dieu» (7,31). Pobre home: no trobava cap altra sortida. Donen cinc dies a Déu —i aquest és el pecat—; donen cinc dies a Déu per intervenir; cinc dies d’espera, però ja amb la perspectiva final. Donen cinc dies a Déu perquè els salvi, però saben que no tenen confiança, esperen el pitjor. En realitat, no hi ha ningú, d’entre el poble, que sigui encara capaç d’esperar. Estaven desesperats.
És en aquesta situació que apareix en escena Judit. Vídua, dona d’una gran bellesa i saviesa, ella parla al poble amb el llenguatge de la fe. Valenta, reprèn el poble enfrontant-s’hi dient-los: «Poseu a prova el Senyor totpoderós, però així no coneixereu mai les seves intencions. […] De cap manera, germans! No provoqueu la indignació del Senyor, el nostre Déu! Perquè, si no ens vol socórrer dintre aquests cinc dies, ell té prou poder per a defensar-nos el dia que vulgui o bé per a exterminar-nos davant l’enemic. […] Per tant, demanem el seu ajut, amb l’esperança que ell ens salvarà. Ell ens escoltarà, si així ho vol» (8,13.14-15.17). És el llenguatge de l’esperança. Truquem a les portes del cor de Déu. Ell és Pare, ell ens pot salvar. Aquesta dona, vídua, corre el risc de quedar malament davant dels altres! Però és valenta! Endavant! Aquesta és una opinió meva: les dones sovint són més valentes que els homes. (Aplaudiments a l’aula).
I amb la força d’un profeta, Judit crida els homes del seu poble per tornar-los a portar a la confiança en Déu; amb la mirada d’un profeta, ella veu més enllà de l’horitzó estret proposat pels líders i que la por fa encara més limitat. Déu actuarà segur —ella ho afirma—, mentre la proposta dels cinc dies d’espera és una manera de temptar-lo i d’allunyar-se de la seva voluntat. El Senyor és Déu de salvació —i ella hi creu—, sigui de la manera que sigui. És salvació alliberar dels enemics i fer viure, però en els seus plans impenetrables pot ser salvació també lliurar a la mort. Dona de fe, ella ho sap. Coneixem després l’acabament, el desenllaç de la història: Déu salva.
Estimats germans i germanes, no posem mai condicions a Déu i deixem que l’esperança venci les nostres pors. Confiar en Déu vol dir entrar en els seus designis sense cap pretensió, acceptant també que la seva salvació i el seu ajut ens arriben d’una manera diferent de les nostres expectatives. Demanem al Senyor vida, salut, afecte, felicitat; i és just fer-ho, però amb la consciència que Déu sap treure vida fins i tot de la mort, que es pot experimentar la pau també en la malaltia, i que hi pot haver serenitat també en la soledat i felicitat en les llàgrimes. No som nosaltres els qui podem ensenyar a Déu el que ha de fer, el que necessitem. Ell ho sap millor que nosaltres, i hem de refiar-nos-en, perquè els seus camins i els seus pensaments són diferents dels nostres.
El camí que Judit ens indica és el de la confiança, de l’espera en pau, de la pregària i de l’obediència. És el camí de l’esperança. Sense renúncies fàcils, fent tot el podem fer, però quedant-nos sempre en el camí de la voluntat del Senyor, perquè —ho sabem— ha pregat molt, ha parlat molt al poble, i després, valenta, se n’ha anat i ha mirat d’apropar-se al cap de l’exèrcit i ha reeixit a tallar-li el cap, a degollar-lo. És valenta en la fe i en les obres. I sempre busca el Senyor! Judit, de fet, té el seu pla propi, el duu a la pràctica amb èxit i porta el poble a la victòria, però sempre amb l’actitud de fe de qui tot ho accepta de la mà de Déu, segura de la seva bondat.
Així, una dona plena de fe i de valor dóna nova força al seu poble en perill de mort i el guia per camins d’esperança, indicant-nos-els també a nosaltres. I nosaltres, si fem una mica de memòria, quantes vegades hem sentit paraules assenyades, valentes, de persones humils, de dones humils que hom pensa —sense menysprear-les— que són ignorants… Però són paraules de la saviesa de Déu! Les paraules de les àvies. Quantes vegades les àvies saben dir la paraula precisa, la paraula d’esperança, perquè tenen l’experiència de la vida, han sofert molt, han confiat en Déu i el Senyor fa aquest do de donar-los el consell d’esperança. I, seguint aquests camins, hi haurà joia i llum pasqual confiant-se al Senyor amb les paraules de Jesús: «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (Lc 22,42). Aquesta és la pregària de la saviesa, de la confiança i de l’esperança.
Traducció inicial de Josep M. Torrents per a Catalunya Religió , revisada
