Data: 13 de desembre de 2020
La fraternitat universal ens ha estat regalada en Jesucrist. Només en Ell serà possible en el nostre món. Alhora, tal com diem, aquesta fraternitat regalada inclou per a nosaltres una tasca. Ja sabem que Déu no vol salvar-nos sense nosaltres, és a dir, sense la nostra disposició lliure. No ens tracta com a “peces sense ànima”: sempre espera la nostra resposta lliure.
En ple Advent ho entenem fàcilment. Perquè l’Advent és abans de res la vivència d’aquella disposició a rebre, acollir, el gran do del Verb de Déu en la nostra humanitat concreta. L’Advent, en efecte, està en funció i es compleix en l’Encarnació, l’abraçada de Déu a la humanitat. L’infinit regal que Déu ens fa és aquesta abraçada.
Sota el prisma de la fraternitat universal, l’abraçada de Déu a la humanitat en l’Encarnació, és el detonant d’un immens esclat d’abraçades de llarg a llarg del món. Aquesta és l’autèntica fraternitat.
Ara bé, tant l’Advent, com la fraternitat universal, són també responsabilitat. Qui hagi llegit l’encíclica Germans tots, veurà que està saturada de crides a l’acció i al compromís moral.
¿A quines tasques estem cridats durant l’Advent i pel compromís de la fraternitat universal?
Una primera tasca, elemental, és obrir els braços. Es tracta de l’actitud d’aquell que s’obre ell mateix, expectant, confiat, agraït, esperant la presència de l’amic. Mitjançant la memòria, la imaginació i el pensament centra la seva atenció en el qui està a punt de venir. Valora el goig de la seva presència, tasta d’antuvi l’alegria de la seva companyia i espera. El qui ve no és un desconegut, almenys ha estat anunciat. El seu record activa el desig i es manté el cor expectant.
Certament aquesta actitud és la pròpia de l’Advent, quan “el que ve”, l’esperat, és Jesucrist. Però, si parlem de la fraternitat universal, ¿podem dir el mateix? Perquè una cosa és estar expectant i obrir-se a Jesucrist i una altra esperar i acollir a qualsevol que trobem en el camí de la vida…
Això és veritat. Però qui s’obre i rep així Jesucrist, no tancarà els seus braços quan se li acosti un germà, per molt estrany o repulsiu que sigui. Un cop més tornem a sant Francesc d’Assís, a qui recordem abraçant i besant el leprós.
¿És això un misteri? En certa manera sí. Però té la seva lògica. Si hem dit que el primer pas de l’Advent i del compromís amb la fraternitat universal és la pobresa en l’esperit, s’entén que els braços oberts del pobre no posen condicions per a acollir l’altre: el pobre rep Crist com a do i els seus ulls queden il·luminats per a descobrir en qualsevol altre un reflex d’aquest do, sigui com sigui la seva aparença, la seva història, les seves idees, la seva psicologia, les seves misèries…
A l’encíclica Germans tots llegim:
“Per a nosaltres (els cristians) aquesta deu de dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist” (n. 277)
Diríem amb major precisió “la deu està en Jesucrist mateix” (ja que el seu evangeli, més que una doctrina, és la seva persona viva i present). L’Església serveix la humanitat oferint-li la Salvació que ha rebut gratuïtament de Jesucrist i dins d’aquest gran do és inclosa la possibilitat de viure la fraternitat universal. És la veritat d’aquella senzilla salutació: “Germans tots en Crist Jesús!”. No és cortesia, sinó comunicació i proclamació afectuosa d’una veritat.
