Data: 20 de febrer de 2022
El passat 9 de novembre, la Congregació per a les Causes dels Sants va anunciar una gran notícia per a tota l’Església. El dia 15 de maig serà canonitzat, juntament amb sis beats més, el sacerdot francès Carles de Foucauld.
Va néixer a Estrasburg el 1858. Els seus pares van morir quan tenia sis anys. A partir de llavors, ell i la seva germana van viure amb els avis materns. Foucauld sempre va tenir un gran afecte per la seva família.
Als quinze anys va patir una crisi personal que el va allunyar de la fe. Se sentia buit i ple de tristesa. Va ser l’època en què va emprendre la carrera militar, després de la qual va decidir explorar el Marroc, on va tenir una experiència vital. La solitud del desert i el contacte amb l’islam i el judaisme li deixen una empremta profunda. En tornar a França (1886) recupera la vida familiar i no deixa de resar amb aquesta pregària: «Déu meu, si existeixes, fes que et conegui».
Déu es revela al beat a través del testimoniatge silenciós de la seva cosina Maria, una dona humil, bondadosa i plena de fe, una ànima bella com l’anomenarà Foucauld. Gràcies a ella, en Carles coneix mossèn Henri Huvelin que serà el seu acompanyant espiritual i el seu millor amic.
Sota la seva guia, Foucauld va discernint la manera d’imitar més i millor Jesús. Amb un pelegrinatge a Terra Santa durant el Nadal de 1888, Foucauld inicia un camí preciós de discerniment que dura tota la vida. Profundament unit al Senyor en l’adoració eucarística, la vida de Foucauld passa per diverses etapes, de les quals en destaco algunes. Després de tres anys de vida laïcal a França entra com a monjo trapenc a Síria (1890). Allí sorgeixen els primers desitjos de fundar una congregació religiosa (1893). L’any 1897 deixa el monestir trapenc i se’n va a fer de monger a les clarisses de Natzaret. Anys després (1900) es desplaça a França per rebre l’ordenació sacerdotal. Seguidament, se’n va al desert del Sàhara (1901), on s’estableix amb el desig de fundar una fraternitat de germanets i germanetes del cor de Jesús.
La fraternitat es constitueix, però no apareixen els germanets. Durant aquests anys al desert no hi ha ni un sol convertit. Però Foucauld no perd la pau, sinó que segueix profundament unit al Senyor fins a la seva mort fatídica per un tret desafortunat d’un jove durant un saqueig l’1 de desembre de 1916.
La seva vida va ser un signe d’amor a Déu i als germans. Amb raó deia de si mateix que era un «germà universal». Ell ens diu que tota la nostra vida ha de cridar que som de Jesús; tot el nostre ésser ha de ser una predicació viva, una imatge de Jesús. Una imatge que, en el cas de Foucauld, es va anar esculpint gràcies a la meditació de la Paraula, la recepció de l’Eucaristia i les llargues hores de pregària personal davant del Santíssim Sagrament.
Carles de Foucauld va anar al desert mogut per Déu. I és allí on Déu li va parlar al cor (cf. Os 2,16). També avui Déu vol parlar-nos al mig del desert de les nostres vides. No tinguem por d’obrir-li les portes. Hem de saber trobar cada dia un moment per parlar amb Ell.
Benvolguts germans i germanes, tant de bo que fem nostra la pregària d’aquest futur sant: Déu meu, feu que tots els éssers humans vagin al cel!
