Data: 23 de febrer de 2025
L’ensenyament de la religió a l’escola és un tema que m’ha interessat sempre. Repassant les meves notes dels últims anys veig que ho he tractat en cada curs escolar coincidint amb els mesos de febrer o març, quan es comença a parlar de matrícules i inscripcions. Mai ho he fet motivat per un gust personal o per un determinat i secret interès professional. He buscat sempre actuar amb convicció i coherència. La pretensió dels meus comentaris es basa en la constant obligació que té el Bisbe de vetllar perquè es pugui anunciar i ensenyar el missatge de Jesucrist a tot arreu. No hi ha cap dubte que l’àmbit escolar és idoni per fer una reflexió sobre la importància de la religió catòlica i la seva transmissió a les joves generacions. També en els restants àmbits de la societat -esportius, culturals o de festes populars- es pot i s’ha d’incidir en la manifestació de la pròpia fe perquè conforma l’actuació de l’ésser humà i influeix en la seva manera d’afrontar la problemàtica vital.
Amb aquestes línies intento aconseguir en la meva exposició l’equilibri entre dos extrems: no caure en els arguments anteriors com una mera repetició o buscar una excessiva novetat que em porti a invencions que sorprenguin els lectors. L’equilibri consisteix a recordar l’objectivitat i la raonabilitat de la fe cristiana, a més de demanar a pares, professors i autoritats educatives que exerceixin la seva responsabilitat personal i institucional perquè tots els alumnes rebin una educació integral en la qual el cos, la ment i el cor se sentin créixer a través del conjunt de sabers que ens arriben de l’exterior. També els religiosos. El mateix subjecte s’encarrega d’entomar i encaixar en el seu interior allò que el beneficia i el completa integralment.
S’ha escrit molt sobre l’ensenyament de la religió a l’escola. I a vegades amb un fort enfrontament entre dues posicions: els qui la suprimirien totalment sense afegir arguments que els semblen innecessaris o una pèrdua de temps i, d’altra banda, els qui apostem per la presència d’aquest ensenyament com un mitjà d’integrar en l’ésser humà totes les dimensions abans esmentades.
Hi ha molts arguments psicològics, socials, acadèmics, culturals i religiosos que avalen la bondat del seu ensenyament. No els debatrem ara perquè, segurament, no és el lloc adequat en aquest breu comentari. Però no em resisteixo a posar un exemple il·lustratiu d’aquesta posició: és sorprenent que els alumnes, quan visiten un museu o un temple en algun dels múltiples viatges que es fan no sàpiguen situar ni descriure el que contemplen (quadre, estàtua o edifici) tot i que és una part fonamental de la cultura en la qual han nascut i viuen. És una pena que no siguin capaços de gaudir de tot allò que les anteriors generacions han elaborat i han llegat com un gran tresor del qual se senten satisfets i orgullosos.
El meu consell d’avui és molt més senzill: que les famílies cristianes valorin, per coherència, la importància d’aquest ensenyament i que sense cap mena de rubor o vergonya en demanin la inscripció, perquè així actuaran de la millor manera en bé dels seus fills. Que els alumnes descobreixin que la fe és raonable i, per tant, ha de formar part del seu pla d’estudis. Que els pastors del Poble de Déu acompanyin els feligresos en aquesta benèfica decisió. Que els professors d’aquesta matèria la visquin i l’ensenyin amb autenticitat, ja que humanitza i equilibra les emocions i sentiments del subjecte. Que les autoritats escolars apliquin sense discriminació de cap mena els desitjos dels pares, que són els autèntics responsables de l’educació dels seus fills.
