Data: 4 de maig de 2025
Quan en una organització, sigui gran o petita, com pot ser un estat o també una empresa qualsevol, desapareix el cap, el president o el CEO com es diu actualment, es produeix una situació de crisi, d’aturada que en alguns casos pot arribar fins i tot a la seva desaparició.
Però no és pas així en el cas de l’Església. És veritat que cada vegada que hem viscut l’experiència de la mort d’un Papa hem tingut una sensació d’orfandat. I no només nosaltres els creients de l’Església catòlica. També per a molts cristians d’altres confessions i fins i tot per a molts no creients. Alguns, en aquests dies, m’han vingut a expressar el seu condol, a vegades sense dir-ho explícitament ho manifesten amb la mirada, amb l’expressió de la seva cara i amb unes breus paraules: «ha mort el Papa…» Així m’ho han expressat algunes persones. Perquè la figura del Papa omple no sols l’àmbit de l’Església catòlica sinó també el cor de moltes persones, creients o no creients.
Però la nostra no és una orfandat que porti a l’abatiment, o l’enfonsament. Perquè els cristians vivim el que en diem l’esperança, aquella esperança que no defrauda, diu Sant Pau, quan és autèntica.
I el que vivim a l’Església en aquests moments reforça encara més la nostra fe en la mateixa Església i en el Senyor Ressuscitat, que és viu i hi és present. Per a moltes persones el papa Francesc, però també tots els papes i especialment els que hem tingut aquests darrers anys, han format part de la nostra vida, enmig la nostra societat secularitzada; i això és una constatació que d’alguna manera ens fa pensar que en el cor dels homes i dones d’avui hi ha enyorança de paternitat, hi ha necessitat de Déu.
Des d’aquell dia que Jesús va dir a Simó: «Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra jo edificaré la meva església … i tot el que lliguis a la terra quedarà lligat al cel…», des d’aquell dia fins al dia d’avui, el Papa, el Bisbe de Roma, el successor de Sant Pere ha exercit el rol i la missió de Vicari de Jesucrist a la terra, de guardià del dipòsit de la fe i de la unitat, i en els darrers anys això ha comportat un indubtable lideratge moral i espiritual en el món.
I encara que això ho trobem a faltar quan es produeix una situació com la que vivim i que oficialment anomenem «seu vacant», amb tot, la nostra fe i la nostra esperança van molt més enllà del que suposaria la manca d’un cap com podria passar en el món de la política o de l’empresa, perquè el Papa és certament el cap, però és el cap visible perquè només Jesucrist Ressuscitat és el veritable Cap.
Ha mort el papa Francesc, és veritat, i sentim el dolor de la separació, però sabem que no era ell qui portava la nau de l’Església, sabem que Jesús és qui la governa amb el seu Esperit Sant. I per això podem dir que la nostra esperança és verdadera perquè des d’aquell dia que va canviar al nom a Simó fins ara, sempre ha estat present el Senyor a la seva Església: «Jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 28).
Alguns mitjans de comunicació m’ha preguntat quin seria el perfil que jo voldria per a un futur Papa, per al Papa que ha de venir. I la meva resposta ha estat sempre dir que l’Església no és una empresa multinacional, que és l’Esperit Sant qui la porta i la mou tot i les nostres mancances i foscors, i que sempre ens ha donat aquell pastor, aquell Papa que en cada moment hem necessitat. I no tinc cap dubte que així ho farà ara també, com sempre ho ha fet.
