Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El quart diumenge de Pasqua, que enguany s’escau el dia 11 de maig, i que es coneix també com el diumenge del Bon Pastor, l’Església celebra la 62a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i la Jornada de Vocacions Natives, en aquesta ocasió amb el lema «Per al Senyor, en els germans». Aquestes jornades conviden els joves a interrogar-se sobre la seva vocació, i al conjunt de la comunitat cristiana a acompanyar i a pregar per totes les vocacions. El papa Francesc, en el missatge que va deixar escrit per a aquesta jornada, ens recordava que «cada vocació en l’Església —sigui laical, al ministeri ordenat o a la vida consagrada— és un signe de l’esperança que Déu posa en el món i en cadascun dels seus fills».
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 62a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, així com de professar la fe en el Credo, de concilis, del papa Francesc, pont de misericòrdia i renovació, del successor de Pere, de sant Pancraç, de l’esperança i l’optimisme i de Lamine Yamal.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “en un Congrés sobre Vocacions de fa poques setmanes tingut a Madrid, sorgia el compromís de fer una Església vocacional i missionera”. Subratlla que “la vocació sempre té un punt de partença: reconèixer que som estimats per l’Altre en majúscules, és a dir, pel Senyor”, “un amor que ens porta a l’existència, que ens dona la vida, que ens regala el do de la fe”. Expressa que “el camí cap a la felicitat veritable passa per acollir aquest do que som i fer-lo florir per als altres, en una dinàmica de convertir-se en donació”. Manifesta que “si ens sentim cristians, segur que el Senyor ens crida a donar i a donar-nos per mitjà d’una vocació específica”, que la vocació “té un caràcter personal i dialògic amb el Senyor, de manera que és do, però també és una tasca a realitzar” i que “sense la resposta concreta no hi ha vocació”. Finalment, diu que “si tenim cristians entregats, aleshores tindrem les vocacions específiques necessàries i convenients” i demana que “preguem especialment perquè sigui així”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que “aquest diumenge del Bon Pastor, celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i la Jornada de Vocacions Natives”, “dos camins vocacionals que porten a un horitzó comú, i és que la nostra vida consisteix a seguir-lo fins a estimar com Ell va estimar”. Expressa que “la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions procura suscitar en el jove d’avui la pregunta per la seva vocació: per a qui soc?” i que “per a això, necessita l’ajuda de la comunitat cristiana, que camini amb ell i promogui el seu discerniment amb la pregària, l’escolta i l’acompanyament”. Afirma que “la Jornada de Vocacions Natives sosté les vocacions consagrades que neixen en els territoris de missió, perquè cap no es perdi per falta de recursos”. Finalment, diu que “el Senyor anhela vessar sobre la nostra fragilitat i la de cadascun d’aquests missioners l’oli del consol i el vi de l’esperança, que neixen dels ulls del Bon Samarità, com a imatge del Bon Pastor que surt a l’encontre de cada home i dona que sofreixen, fins a donar la vida per ells”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “som en el temps litúrgic de Pasqua” i que “una manera d’entrar en el misteri de la nostra salvació per la mort i resurrecció de Jesucrist és aprofundir en les seves paraules: Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les seves ovelles”. Diu que “el nostre Mestre, per expressar el seu lliurament, causa de la nostra salvació, fa servir la imatge del pastor” i que a Jesús “li escau plenament la definició de bon Pastor”. Afirma que “la vida de tot cristià té un sentit vocacional: donar resposta a la voluntat del Senyor, com a camí de santedat i de missió” i que “la diversitat de vocacions és un do per a la mateixa Església i el món”. Manifesta que “les paraules del profeta Jeremies: Us donaré pastors segons el meu cor (Jr 3,15), ens esperonen a demanar al Senyor, de manera especial, per les vocacions d’aquells que són presència de Jesús, bon Pastor, enmig de la comunitat cristiana i de la societat”. Finalment, diu que “per això, també preguem insistentment perquè el Senyor ens doni el pastor universal, successor de sant Pere en la seu de Roma, segons el seu cor”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que enguany es compleixen 1.700 anys de l’elaboració del text del Credo. Explica que “va ser en el concili de Nicea, el primer concili ecumènic en la història de l’Església, l’any 325, quan els pares conciliars tingueren la necessitat de posar per escrit quin és el nucli, el centre de la nostra fe”. Expressa que “en el credo confessem, en primer lloc, l’essència de Déu”, que “tal com Jesucrist ens ha revelat, Déu és comunió d’amor, és Trinitat, és la Santíssima Trinitat” i que “aquesta és la fe que ens uneix entre tots els cristians, de confessions diverses però units en la mateixa fe”. Afirma que el fet que “Déu sigui comunió d’amor, comunió trinitària vol dir que es manifesta com el que és, i fa que nosaltres esdevinguem cridats a la comunió personal i comunitària amb Ell” i que “per això professem també que creiem en l’Església, com a expressió i signe d’aquesta comunió amb Déu”. Finalment, diu que “cada diumenge quan celebrem el centre de la nostra fe en l’Eucaristia, professem el que creiem amb el compromís de ser dignes membres d’aquesta comunitat que és l’Església, aplegada per Crist”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “el pròxim dia 20 de maig es compleixen els 1.700 anys de l’inici del Concili de Nicea”, que “l’any 325, en temps de l’emperador Constantí es van reunir una gran quantitat de bisbes per buscar una solució a una controvèrsia sobre la figura de Jesucrist” i que es buscava “la unitat en la doctrina i en la celebració”. Afirma que “el Concili de Nicea -i el posterior, celebrat seixanta anys després a Constantinoble- va tenir tanta importància que les seves expressions bàsiques sobre Déu-Pare, Jesucrist i l’Esperit Sant són encara avui repetides pels cristians quan recitem el Credo”. Recorda que “a més de l’anomenat Concili de Jerusalem s’han celebrat vint-i-un concilis ecumènics o universals”, l’últim, “el Vaticà II (1962-1965)”. Finalment, diu que “en el nostre cas és molt recent la celebració del Concili Provincial Tarraconense l’any 1995, convocat per tots els bisbes amb seu a Catalunya”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, diu que “l’Església essent fidel al Papa Francesc, viu una etapa de transformació i recerca d’una manera nova de connectar amb la societat”. Expressa que “a Catalunya, necessitem una Església arrelada al país, a la seva cultura i a les realitats socials que la caracteritzen i oberta als migrants nouvinguts”, que “moltes parròquies i entitats eclesials catalanes ja vivien aquesta espiritualitat d’arrel comunitària i de compromís amb els col·lectius més vulnerables”, però que “el Papa Francesc ha donat un impuls renovat a aquesta manera de fer, amb unes opcions pastorals centrades en l’acollida, la justícia social, el diàleg interreligiós i l’ecologia integral”. Reconeix que “Catalunya i Andorra, com altres zones d’Europa, viuen una secularització accelerada”, però que “precisament aquí, l’estil pastoral de Francesc, menys doctrinal i més existencial, ha facilitat un apropament de sectors allunyats de l’Església”. Finalment, diu que “a Catalunya i a Andorra, el llegat del Papa Francesc es tradueix en una Església prudent però significativa, capaç d’estar al servei de les persones i de la pau social”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “Pere, amb Joan i Jaume, constitueix el nucli més proper a Jesús”, però que “Pere fou constituït per Crist el primer dels apòstols, aquell a qui el Senyor confià el poder de lligar i deslligar”. Expressa que “el bisbe de Roma és «successor de Pere, cap visible de tota l’Església i servent dels servents de Déu»”. Afirma que “la figura del papa representa, doncs, la primacia d’entre el col·legi episcopal, esdevenint successor del primer dels apòstols” i que “ell és qui, com a bisbe de Roma i successor de sant Pere, «és el principi i fonament perpetu i visible d’unitat, tant dels bisbes com de la munió dels fidels»”. Recorda que “servent dels servents de Déu ha estat d’antic un dels títols més explicatius de la funció del Papa” i que “l’expressió cum Petro et sub Petro ha resumit durant segles la relació del bisbe de Roma amb el conjunt de l’Església”. Finalment, demana que preguem perquè el servei del successor de Pere “sigui sempre de profit per al ramat que és l’Església i ajudi a dirigir-la cap a Crist seguint els guiats de l’Evangeli”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, recorda que “el proper dotze de maig celebrarem la festivitat d’un dels sants més estimats i populars d’arreu del món”: sant Pancraç. Diu que “sant Pancraç va néixer al segle III en una ciutat d’Àsia Menor”, que ja de ben petit “va quedar a càrrec del seu oncle Dionís” i que quan van es van traslladar a Roma “al cap d’unes setmanes de batejar-se, Dionís va morir i Pancraç es va quedar sol”. Explica que “l’emperador va promulgar un decret contra els cristians”, que “Pancraç va ser arrestat i empresonat”, que “no va voler abandonar la fe en Crist” i que “va ser condemnat a mort i executat amb només catorze anys”. Afirma que “el testimoni d’aquest sant pot ajudar totes aquelles persones que, com ell, en algun moment de la seva vida s’han quedat soles” i que “és també un model per als joves”. Informa que “podem venerar la imatge d’aquest estimat sant a la parròquia de Sant Pancraç del barri del Poblenou de Barcelona” i “en una de les capelles de la basílica de Santa Maria del Pi”. Finalment, prega que “demanem a sant Pancraç que intercedeixi per nosaltres i que ens ajudi a ser apòstols valents, a posar la nostra confiança en Déu i a afrontar el futur amb alegria i esperança”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “algunes persones pensen que l’esperança té a veure principalment amb l’optimisme, amb pensar que sempre aniran bé les coses i que simplement avancem cap a un món millor”, però que “la veritat és que esperança i optimisme són dues coses molt diferents”. Expressa que “l’optimista no dubta mai perquè està convençut que el futur sempre serà millor” i que “mira el futur com una cosa tancada i determinada, perquè no té en compte allò inesperat i imprevisible”. Afirma que “allò que l’esperança aporta a la nostra vida és un sentit, una orientació”, que “l’esperança ens fa entreveure possibilitats on altres veuen només murs” i que “mentre el pessimisme és passiu, l’esperança és una virtut activa”. Considera que “l’esperança és inconformista i inquieta; és creativa i ens porta a sortir de nosaltres mateixos” i que “la veritable esperança és lúcida, concreta, i impulsa a transformar el món”. Finalment, recorda una reflexió que va escriure el papa Francesc al prefaci del llibre “L’esperança és una llum a la nit”, en la qual deia que esperar és assaborir la meravella de ser estimats, buscats, desitjats per Déu.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “la transculturalitat esdevé un concepte clau per entendre les noves formes d’identitat, convivència i cohesió social”. Expressa que és la realitat a la qual estem cridats en aquests temps, “una resposta amorosa a tanta violència i disgregació”. Considera que “un dels exemples més inspiradors i recents d’aquesta realitat pot ser Lamine Yamal”, el qual “representa una generació que no entén les fronteres culturals com a murs, sinó com a ponts”. Afirma que “el seu èxit dins i fora del terreny de joc evidencia com la diversitat pot ser una font de riquesa col·lectiva” i que “el seu recorregut vital ens parla de resiliència, integració d’identitats culturals, esforç i respecte”. Manifesta que “la seva presència al Barça envia un missatge poderós: la identitat no és una etiqueta única, sinó una suma d’influències, vivències i valors”. Finalment, diu que “la transculturalitat és una realitat cada cop més present i necessària” i que “figures com la de Lamine Yamal ens ajuden a veure-hi clar”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
