Data: 22 de juny de 2025
Vivim en un món marcat pel canvi constant. Canvien modes, tecnologies, canvien les relacions amb les persones, canviem de casa, de país o de ciutat. També canvia la manera com ens comuniquem, i tot molt ràpidament. Això potser ens pot fer viure una mica desorientats: entre tant de canvi, què hi ha d’estable? On puc recolzar-me si tot s’esfondra? On edificaré casa meva, si tot és sorra?
Però no, no tot és sorra. Déu no canvia, Déu no marxa: Ell és fidel! Jesucrist segueix present i viu en la seva Església, especialment cada vegada que celebrem l’Eucaristia, realment present entre nosaltres amb el seu Cos i la seva Sang. Continua actualitzant el «sí» que va donar al Pare a Getsemaní i que va consumar a la Creu: «que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra» (Mt 26,39). Una entrega total per donar-nos una nova vida.
De fet, abans de pujar al cel, Jesús ens diu: «Jo seré amb vosaltres, dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Aquesta promesa es compleix plenament en l’Eucaristia. Cada vegada que celebrem aquest sagrament, Crist se’ns fa aliment per enriquir-nos a nosaltres amb tots els seus dons. I només en Ell podem trobar el veritable repòs de l’ànima.
Aquest diumenge, moltes parròquies —també a la Catedral— sortirem en processó pels carrers dels nostres pobles i ciutats. En molts llocs decorarem el terra amb catifes vegetals perquè hi passi el Senyor i beneeixi els carrers i les persones. I l’actitud amb la qual sortim és de fe i d’humilitat, perquè sabem que portem un «tresor en gerres de terrissa» (2Co 4,7), i que l’hem de portar als altres. És un testimoni per al món, tantes vegades desorientat i perdut perquè no troba pau i descans sinó violència, guerra, preocupacions i tota mena de desgràcies. Tenim un Salvador, que ens porta la pau («pau a vosaltres», Jn 20,26), la salvació («ell salvarà dels pecats el seu poble», Mt 1,21) i el descans («Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar», Mt 11,28). I no celebrem el Corpus per mantenir unes tradicions, es tracta de la convicció de la fe en la presència d’Aquell que es manté fidel a les seves promeses.
Perquè la fe no és només una vivència íntima, la fe té també una dimensió pública. No només vivim la fe individualment, sinó que la vivim en un Cos —el de Crist— i en un poble —el de Déu—. Vivim la nostra fe evangelitzant, sortint de les nostres esglésies com sortim el dia del Corpus per ser testimonis que Crist és present, viu i camina entre nosaltres.
Però la fe té una altra dimensió pública que brolla del cor de l’Eucaristia, de l’amor de Crist: el Jesucrist que trobem en l’Eucaristia l’hem de saber trobar també en el pobre. L’Eucaristia és inseparable de la humanitat sofrent. Per això Càritas és un testimoni per a nosaltres i per al món: Crist és present en el pobre i nosaltres el reconeixem, viu, present, esperant-nos.
Voldria recuperar aquí unes paraules de Sant Joan Crisòstom, pare de l’Església, parlant sobre l’Eucaristia i els pobres en una homilia: «Voleu honorar de debò el cos de Crist? No deixeu que estigui despullat. No l’honoreu aquí amb vestits de seda i a fora el deixeu patir fam i nuesa». Veure Crist en el pobre és deixar que l’Eucaristia es faci vida en nosaltres perquè ell és inseparable dels seus germans, especialment els més necessitats, és saber veure la presència de Déu que ens diu: «Vaig tenir fam i em donàreu menjar…» (Mt.25, 35). Perquè «jo soc amb tu cada dia».
