MISSATGE DE SA SANTEDAT
PAPA LLEÓ XIV
PER A LA X JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA
PER LA CURA DE LA CREACIÓ 2025
[1 de setembre de 2025]
________________________________
Llavors de pau i esperança
Benvolguts germans i germanes:
El tema d’aquesta Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació, escollit pel nostre estimat papa Francesc, és “Llavors de pau i esperança”. En el desè aniversari de la institució de la Jornada, que va coincidir amb la publicació de l’encíclica Laudato si’, ens trobem en ple Jubileu, “pelegrins d’esperança”. I és precisament en aquest context on el tema adquireix tot el seu significat.
Moltes vegades, Jesús, en la seva predicació, utilitza la imatge de la llavor per a parlar del Regne de Déu, i en la vigília de la Passió l’aplica a si mateix, comparant-se amb el gra de blat, que ha de morir per donar fruit (cf. Jn 12,24). La llavor s’entrega per complet a la terra i allà, amb la força impetuosa del seu do, brolla la vida, fins i tot en els llocs més insospitats, amb una capacitat sorprenent de generar futur. Pensem, per exemple, en les flors que creixen a la vora de les carreteres: ningú les ha plantat, i no obstant això creixen gràcies a llavors que hi han arribat gairebé per casualitat i aconsegueixen adornar el gris de l’asfalt i fins i tot trencar la seva dura superfície.
Per tant, en Crist som llavors. No només això, sinó “llavors de pau i esperança”. Com diu el profeta Isaïes, l’Esperit de Déu és capaç de transformar el desert, àrid i ressec, en un jardí, lloc de descans i serenor: «Déu escamparà sobre vosaltres l’Esperit que ve de dalt. Aleshores l’estepa es convertirà en un jardí, i el jardí semblarà un bosc. La justícia habitarà en el desert, la bondat residirà en el jardí, i els seus fruits seran la pau, la quietud i la seguretat per sempre. El meu poble reposarà en una mansió de pau, en residències tranquil·les, en recintes segurs» (Is 32,15-18).
Aquestes paraules profètiques, que de l’1 de setembre al 4 d’octubre acompanyaran la iniciativa ecumènica del “Temps de la Creació”, afirmen amb força que, juntament amb la pregària, són necessàries la voluntat i les accions concretes que fan perceptible aquesta “carícia de Déu” sobre el món (cf. Laudato si’, 84). La justícia i el dret, en efecte, semblen arreglar la inhòspita naturalesa del desert. Es tracta d’un anunci d’extraordinària actualitat. En diverses parts del món ja és evident que la nostra terra s’està deteriorant. A tot arreu, la injustícia, la violació del dret internacional i dels drets dels pobles, les desigualtats i la cobdícia que se’n deriven produeixen desforestació, contaminació, pèrdua de biodiversitat. Augmenten en intensitat i freqüència els fenòmens naturals extrems causats pel canvi climàtic induït per les activitats antròpiques (cf. Exhort. ap. Laudate Deum, 5), sense tenir en compte els efectes a mitjà i llarg termini de la devastació humana i ecològica provocada pels conflictes armats.
Sembla que encara no es té la consciència que destruir la naturalesa no perjudica tothom de la mateixa manera: trepitjar la justícia i la pau significa ferir sobretot els més pobres, els marginats, els exclosos. En aquest context, és emblemàtic el patiment de les comunitats indígenes.
I això no és tot: la mateixa naturalesa es converteix a vegades en un instrument d’intercanvi, en un bé que es negocia per a obtenir avantatges econòmics o polítics. En aquestes dinàmiques, la creació es transforma en un camp de batalla pel control dels recursos vitals, com ho demostren les zones agrícoles i els boscos que s’han tornat perillosos a causa de les mines, la política de la “terra arrasada”[1], els conflictes que esclaten al voltant de les fonts d’aigua, la distribució desigual de les matèries primeres, que penalitza les poblacions més febles i soscava la mateixa estabilitat social.
Aquestes ferides diverses són conseqüència del pecat. Sens dubte, això no és el que Déu tenia en ment quan va confiar la Terra a l’home creat a la seva imatge (cf. Gn 1,24-29). La Bíblia no promou «el domini despòtic de l’ésser humà sobre les coses creades» (Laudato si’, 200). Al contrari, «és important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hermenèutica adequada, i recordar que ens conviden a “treballar i tenir cura” del jardí del món (cf. Gn 2,15). Mentre “treballar” significa conrear, llaurar o forjar, “tenir cura” significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Això implica una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la naturalesa» (ibíd., 67).
La justícia ambiental —anunciada implícitament pels profetes— ja no es pot considerar un concepte abstracte o un objectiu llunyà. Representa una necessitat urgent que va més enllà de la simple protecció del medi ambient. En realitat, es tracta d’una qüestió de justícia social, econòmica i antropològica. Per als creients, a més, és una exigència teològica que, per als cristians, té el rostre de Jesucrist, en qui tot ha estat creat i redimit. En un món en el que els més febles són els primers en patir els efectes devastadors del canvi climàtic, la desforestació i la contaminació, la cura de la creació es converteix en una qüestió de fe i d’humanitat.
És l’hora de passar de les paraules als fets. «Viure la vocació de ser protectors de l’obra de Déu és part essencial d’una existència virtuosa, no consisteix en quelcom opcional ni en un aspecte secundari de l’experiència cristiana» (ibíd., 217). Treballant amb dedicació i tendresa es poden fer germinar moltes llavors de justícia, contribuint així a la pau i a l’esperança. A vegades es necessiten anys perquè l’arbre doni els seus primers fruits, anys que involucren tot un ecosistema en la continuïtat, la fidelitat, la col·laboració i l’amor, sobretot si aquest amor es converteix en mirall de l’Amor oblatiu de Déu.
Entre les iniciatives de l’Església que són com llavors escampades en aquest camp, desitjo recordar el projecte “Borgo Laudato si’”, que el papa Francesc ens ha deixat com a herència a Castel Gandolfo, com a llavor que pot donar fruits de justícia i pau. Es tracta d’un projecte d’educació en ecologia integral que vol ser un exemple de com es pot viure, treballar i fer comunitat aplicant els principis de l’encíclica Laudato si’.
Prego al Totpoderós que ens enviï abundantment el seu «esperit des de dalt» (Is 32,15), perquè aquestes llavors i altres de semblants donin fruits abundants de pau i esperança.
L’encíclica Laudato si’ ha acompanyat l’Església catòlica i moltes persones de bona voluntat durant deu anys. Que continuï inspirant-nos i que l’ecologia integral sigui cada vegada més escollida i compartida com a camí a seguir. Així es multiplicaran les llavors d’esperança, que hem de “cuidar i conrear” amb la gràcia de la nostra gran i indestructible Esperança, Crist Ressuscitat. En el seu nom, us envio a tots la meva benedicció.
Vaticà, 30 de juny de 2025, Memòria dels Sants Protomàrtirs de la santa Església Romana.
LLEÓ PP. XIV
[1]Cf. Pontifici Consell de la Justícia i la Pau, Terra i aliment, LEV 2016, 51-53.
