Data: 7 de setembre de 2025
Estimats germans i germanes,
Amb el nou curs escolar acabat d’estrenar, donem la benvinguda a un temps de gràcia en el Senyor per tornar al que és essencial, a l’entrega de la vida ordinària, al pa de cada dia que es fa present en el quotidià de l’existència.
Després del descans merescut i necessari per al cos i l’esperit, reprenem la tasca comuna i, amb això, posem ordre al que és essencial, al que ens habita per dins. Què suposa això? Aprendre a oferir la vida, la feina, el sacrifici, les alegries i, no cal dir-ho, també les dificultats.
Sempre que s’acosten aquestes dates, el meu cor torna a aquells anys de la infància, quan preparava la motxilla, els llibres de text, els quaderns, l’estoig, els bolígrafs i tot el material escolar necessari per començar amb il·lusió un nou curs. Era tanta l’alegria que em provocaven aquests dies que, segons ho recordo, encara puc sentir la mateixa satisfacció.
I em ve a la memòria una escena que es repetia any rere any: el primer dia de classe, ja a l’escola, quan obria la motxilla, sempre m’hi trobava una estampa del Sagrat Cor de Jesús. La meva mare, que sempre va ser una cristiana pietosa i fidel, deixava la imatge col·locada amb cura en una de les butxaques. Jo la mirava i l’estimava amb delicadesa, per tal que no es trenqués. I quan algun company em veia fer-ho en silenci, somreia amb la mateixa tendresa que la meva mare, com si fos ella qui m’estigués mirant en aquell instant.
Avui, a les portes d’un nou curs, penso en aquella escena de quan era infant i li demano a Déu que, de la mateixa manera que la meva mare i totes les mares i pares del món tenen cura dels seus fills, Ell vetlli per les vides que descansen en el seu amor.
És temps d’oferir les nostres tasques, inseguretats i cansaments, de posar el cor de Crist per davant del nostre, sobretot en aquells moments en què ens sentim més febles i menys entregats. Perquè és llavors, quan travessem el camí de la fragilitat, que apreciem el veritable sentit de la feblesa, que és un do que Déu ens fa perquè no ens enorgullim (2 Co 12, 7b-10).
Vivim en un món on ens fa vergonya mostrar la fragilitat del nostre ésser, la ferida encara sense curar, l’abandonament en els braços del desemparament. I oblidem que per aquella esquerda entra Déu: com un temps de gràcia per viure, com un petó a l’estampeta del Sagrat Cor de Jesús que una mare guarda, amb suma cura, a la motxilla del seu fill per tal que el protegeixi quan comença un nou curs.
