Data: 7 de setembre de 2025
Ja us vaig anunciar el passat mes de juliol en les meves paraules d’agraïment, acabada la celebració de l’ordenació episcopal, que la valentia ens havia de conquerir de nou. S’havia d’apoderar del nostre cor aquella realitat que és pur Amor, l’Esperit Sant. Em refereixo a una conquesta que va més enllà d’una simple expressió de força. Ser valent i ser fort no van de bracet. Ser valent vol ser una invitació a viure segons l’Esperit.
Així, doncs, avui, em recolzo en aquesta expressió nostrada, «llamps i trons». Hom la fa anar de vegades pel broc gros per referir-se a coses grans, impressionants, desmesurades. Es tracta d’una expressió ràpida, contundent. Admet molts contextos d’ús. En tot cas, en referència al nostre marc eclesial no ens fa por de dir ni de reconèixer que a la vida pastoral, de tant en tant li cal un bon sotrac, no pas per fer espantar res ni ningú, sinó per consolidar allò que és de Déu i desempallegar-nos de les adherències fútils que ens perjudiquen, i per impulsar un estil espiritual que faciliti de viure la fe des de la proposta positiva i coratjosa.
L’Esperit Sant no decep, ans el contrari, convida a viure la confiança malgrat tot, i així, la presència discreta que el pot caracteritzar, de vegades es converteix en presència resolutiva i esclatant. Així podem contextualitzar algunes expressions de l’evangeli que poden sonar de manera radical. No són manifestacions fora de lloc, sinó que volen ser indicacions per a provocar un canvi. Només des d’aquesta proposta xocant podem emprendre de nou el nostre camí de conversió. Seguir Jesús no és fàcil, i caiem sovint en una mena de plantejaments acomodats als nostres interessos personals. Reduïm la proposta de Jesús. Una veritable llàstima.
Viure segons l’Esperit comportarà el fet d’acceptar que de vegades en el nostre camí apareixeran «llamps». És a dir, invitacions puntuals i clares. Parlo d’elements propis de Jesús que actuaran com impulsos intensos que no ens deixaran indiferents. I també trobarem aquella mena de «trons» que ens recordaran el goig d’haver viscut l’Amor de Déu, provocant un ressò clar i contundent.
La valentia, precedida de «llamps i trons», no té cap més pretensió que seguir obrint el nostre cor. Fer-nos disponibles en tot moment i per a tothom. Tal com recitava el nostre document sinodal: «obrir l’oïda i el cor a tothom».
No és més valent qui té més força o alça més la veu. Segons els criteris que heretem de l’evangeli, aquell que és valent és el qui actua sense ferir ni voler ferir ningú. Aquell que actua mogut per l’Amor. És bo de dir que ens convenen trobar no només paraules, sinó testimonis que siguin «llamps i trons». Em refereixo a que siguin referents, de totes totes. Els necessitem. La valentia tindrà cada cop més un context i un nom: comunitat. És enmig del germans de fe, i especialment en la celebració eucarística que tot ressona d’una manera nova. En ella, el que sembla discret i aparentment insignificant es transforma en oportunitat i esclat de vida.
Les tempestes estivals són com allò que interiorment se’ns remou quan escoltem l’evangeli i ens atrevim a viure’l. Que la nostra fe viscuda sigui propera als «llamps i trons», és a dir, lluminosa, sorollosa i per tant, referent per no acomodar-nos a l’anar fent.
