Data: 14 de setembre de 2025
Quan escoltem la gent, descobrim que les preocupacions quotidianes són tan senzilles com profundes: arribar a final de mes, donar estabilitat als fills, acompanyar els pares grans, trobar salut i serenor. Però sota aquestes inquietuds hi batega una set més fonda: la necessitat de sentit, el desig de no viure només “per anar tirant”, la pregunta per la felicitat i la transcendència.
És en aquest punt on la fe ens ofereix un horitzó únic. Creure en Crist no és sumar una doctrina a la nostra vida, sinó descobrir que no estem sols, endinsar-nos en l´amor del Pare, del Fill i de l´Esperit Sant. Ell, que va compartir la nostra existència amb la seva bellesa i la seva fragilitat, ens mostra que tota vida té un valor infinit, que l’amor és més fort que la mort, que el sofriment mai no és la darrera paraula.
La fe en Crist ens convida a mirar la realitat amb esperança, no perquè tot sigui fàcil, sinó perquè sabem que Déu és a prop. Ens dona força per estimar sense cansar-nos, per perdonar allà on sembla impossible, per aixecar-nos quan caiem. Ens recorda que el nostre destí no és el buit, sinó la vida plena en Déu.
Quan a les nostres parròquies es comparteixen les preocupacions del món —les guerres, els migrants, la crisi ecològica, la solitud—, l’Església no ofereix receptes màgiques, sinó una mirada: la convicció que, fins i tot enmig del dolor, Crist ressuscitat camina amb nosaltres. I això ho canvia tot, perquè obre espais de consol i de confiança on semblava que només hi havia foscor.
Potser el do més gran de la fe és que ens permet afirmar: “No estic sol, Déu m’estima, la meva vida té sentit”. Aquesta és la bona notícia que volem compartir amb senzillesa i humilitat. La missió de l’Església és fer-ho visible, parlar de Déu i amb Déu amb gestos i paraules que siguin companyia i esperança.
