Data: 14 de setembre de 2025
La fe en Déu que professem ens obre a viure en l’esperança. Com diu la carta als Hebreus, “la fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem” (He 11,1). Entre les virtuts que caracteritzen l’existència cristiana, l’esperança és la que marca l’orientació, la direcció o la finalitat de la nostra vida.
Creure en Déu ens porta, en primer lloc, a confiar en Ell, acollint la seva Paraula, posant en Ell tota la nostra esperança, vivint pendents d’Ell (cf. Sl 130,5), sabent que ens tractarà com a fills i no ens negarà els seus dons (cf. Mt 7,11). Aquesta és l’esperança gran que ens ajuda a afrontar les dificultats de la vida, les lluites i els treballs i ens convida a comprendre allò temporal des d’allò etern, des de Déu.
La fe infon també en nosaltres l’esperança en els altres. Creure en Jesús de Natzaret ens impulsa a confiar en les persones, en la seva capacitat de superació i a no donar a ningú per perdut. Aspirem a fer realitat la fraternitat entre tots els éssers humans, des de la ferma convicció que tots som fills d’un mateix Pare.
La fe ens atorga finalment l’esperança en “la resurrecció dels morts i la vida de la glòria”. Aspirem a assolir la felicitat completa, a viure per sempre amb Crist ressuscitat. No és una quimera ni un somni impossible; l’amor del Pare manifestat en la resurrecció de Jesús “ens ha engendrat de nou” (1Pe 1,3). Gràcies a Ell tenim la certesa que no tot s’acaba amb la mort, que estem cridats a la comunió plena amb Déu, en la contemplació i participació del seu amor infinit. Diu la butlla del Jubileu: “En virtut de l’esperança en la que hem estat salvats, mirant al temps que passa, tenim la certesa que la història de la humanitat i la de cada un de nosaltres no es dirigeixen cap a un punt cec o un abisme fosc, sinó que s’orienten a l’encontre amb el Senyor de la glòria” (Spes non confundit, 19).
La nostra trista experiència és que, quan falta l’esperança en Déu i en la vida eterna, la dignitat humana queda vulnerable i, finalment, lesionada. Les utopies basades en el progrés indefinit no poden satisfer l’ànsia d’eternitat que nia al cor de l’ésser humà. Quan en la vida personal o social no es veuen realitzades, provoquen dolor, frustració i rebuig. Explicava el papa Francesc: “quan, en nom d’una ideologia, es vol expulsar Déu de la societat, s’acaba per adorar ídols, i de seguida l’home es perd, la seva dignitat és trepitjada, els seus drets violats. Sabeu prou a quines atrocitats pot conduir la privació de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, i com aquesta ferida deixa la humanitat radicalment empobrida, perquè està privada d’esperança i de referències ideals” (Enc. Fratelli tutti, 274).
(De l’article “Professar la fe en la Catalunya del segle XXI”, en J. LIDON (coord.), Nosaltres creiem. Comentari interconfessional al Credo del Concili de Nicea, CPL, Barcelona 2025, pp. 195-211)
