Data: 21 de setembre de 2025
Benvolgudes i benvolguts, aquest setembre ha fet nou anys de la canonització de la mare Teresa de Calcuta. Enguany també s’han aprovat en català els textos litúrgics de la seva memòria, que vam celebrar el passat 5 de setembre. Com digué el papa Francesc a la cerimònia de canonització: «La seva santedat es troba tan a prop de nosaltres, és tan tendra i fecunda que espontàniament continuem anomenant-la “mare”, “mare Teresa”.»
El poble ja la considerava santa en vida. Ja el 1975, en el The Times, es va escriure: «El sant és una finestra oberta, una persona a través de la qual brilla la llum de Déu. És aquesta llum el que molts veuen en la mare Teresa».
Agnes Gonxha Bojaxhiu (1910-1997), albanesa nascuda a Skopje, avui capital de Macedònia del Nord, als dotze anys va escoltar d’un jesuïta, missioner a l’Índia: «A la vida, cadascú ha de seguir el seu camí.» Mai no havia pensat deixar els seus pares i germans. Hi estava bé, a casa. Va esperar uns anys, però continuava pensant en l’Índia. El mateix jesuïta la presentà a unes monges irlandeses que tenien col·legis a l’Índia. Així entrà a la Congregació de Loreto, a Dublín, i l’enviaren a fer el noviciat a l’Índia. Tenia 19 anys. Els vots definitius els va fer als 26.
Una nit que viatjava en tren no podia dormir: els pobres més pobres de Calcuta que vivien en condicions inhumanes no se’ls treia del cap. Què podia fer? Tornà a l’escola, però continuava pensant en panorames més injustos i urgents. Els agonitzants del carrer i els infants abandonats es convertien en una crida persistent. Va començar a recollir els més pobres tota sola. Després, se li ajuntaren algunes exalumnes que van vestir-se amb el sari blanc de sor Teresa, que era el dels pobres. S’havia de donar un nom al grup i no s’hi pensà gaire: Missioneres de la Caritat (1950). Austera, petita i arrugada, l’alegria era el seu distintiu, amb serena tendresa, no gens sentimental. Contra el rebuig, hi posà l’amor pràctic.
«Nosaltres» —deia— «no som simples assistentes socials, sinó missioneres. Però mirem de fer l’evangelització a través del servei, transparentant Déu en el nostre treball. El criteri d’ajuda no és merament la fe sinó la necessitat de la persona, sense importar-nos les seves creences. El nostre treball és expressió de l’amor de Déu.» Afirmava també: «Si vols treballar per la pau en el món ves a casa i estima la teva família.» I afegia: l’avortament és «el destructor més gran de la pau». «Perquè si una mare pot matar el seu nadó, què ens impedeix que jo et pugui matar a tu o que tu em puguis matar a mi? No hi ha terme mig.»
Tot i la nit espiritual o els dubtes de fe que a voltes sentia en el seu cor, afirmava que tot es fonamenta en la pregària, especialment l’eucaristia. «La missa és l’aliment espiritual que em manté. Crist es fa present en el símbol del pa; mentre que en els suburbis el veiem i toquem en les persones esclafades i els nens abandonats.» La popularitat no va alterar la seva senzillesa ni va aturar la seva acció.
Ben vostre,
