Data: 21 de setembre de 2025
De vegades la fe entra en contradicció amb les actituds humanes, com si fossin dos amos als quals servir. La marxa de la història se’ns presenta sovint com un imparable avançar en què sovint és definit com a progrés. Un camí aquest que no sempre respon a la definició exacta del terme, que es defineix com l’acció d’anar endavant, d’avançar d’un grau a un altre de superior. Ens caldria sovint plantejar la pregunta de què és el que defineix un grau com a superior a un altre.
Estem celebrant l’any jubilar dedicat a l’esperança. La fe, l’esperança i la caritat constitueixen les tres virtuts teologals. Aquestes virtuts constitueixen la base de les virtuts humanes, es refereixen directament a Déu i ens disposen a viure en relació amb Ell, ja que en Ell tenen l’origen i en Ell es funden, animen i caracteritzen la vida del cristià.
Parlem sovint de valors, de la pèrdua de valors, de la seva relaxació o de la substitució d’uns valors per uns altres. Des de la fe anem més enllà, com anem més enllà de la idea que la societat té del concepte de progrés; anem a la seva arrel, que té en Crist l’origen i el fonament. Del seu mestratge, de les seves paraules i de la seva vida hem après a considerar la vida com un do de Déu, un do que no es limita a l’existència limitada i finita que ara i aquí coneixem, sinó que va més enllà. Com ens diu sant Pau, hem estat fets fills de Déu amb el Fill i «si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.» (Rm 8,17).
En paraules del papa Francesc: «el gran do de les virtuts teologals és l’existència viscuda en l’Esperit Sant. El cristià mai està sol. Fa el bé no per un esforç titànic de compromís personal, sinó perquè, com a humil deixeble, camina darrere del Mestre Jesús. Ell va davant en el camí.» (24 d’abril de 2024).
Crist, com a mestre de vida, ens mostra que, vivint en profunditat la fe, manifestada en la caritat i fixos els ulls en l’esperança, podem aprofundir en allò que és realment important, allò que no passa, allò que constitueix aquell grau vertaderament superior, el veritable progrés. Deia el papa Benet XVI: «la història té una meta, una direcció. La història va cap a la humanitat unida en Crist, va cap a l’home perfecte, cap a l’humanisme perfecte. Amb altres paraules, sant Pau ens diu: sí, hi ha progrés en la història. Si volem, hi ha una evolució de la història. Progrés és tot el que ens acosta a Crist i així ens acosta a la humanitat unida, al veritable humanisme.» (4 de gener de 2006).
