Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper dimecres 24 de setembre, se celebra la festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona, una advocació mariana vinculada al compromís alliberador que l’orde dels mercedaris ha viscut des dels seus orígens i que encara avui manté viu per la seva presència en tants centres penitenciaris. Anomenada també del Remei i de Gràcia en les nostres necessitats, redemptora dels captius, la Mare de Déu de la Mercè és invocada com a patrona i protectora de les persones privades de llibertat.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la festa de la Mare de Déu de la Mercè, així com de la mare Teresa de Calcuta, d’evangelitzar, de la formació i la sinodalitat, de la fe com a camí de salvació, de la relació entre la fe i el veritable progrés humà, de l’art d’escoltar música sacra, del Credo de Nicea i de la paciència.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, recorda que la festa de la Mare de Déu de la Mercè i la història de l’Orde de la Mercè “van néixer a la nostra ciutat, el 10 d’agost de l’any 1218, en un acte celebrat a la catedral, que va tenir el suport del rei Jaume I i del bisbe Berenguer de Palou”. Diu que està segur que “sant Pere Nolasc i els cavallers que l’acompanyaven en el naixement de l’Orde Mercedari eren ben conscients del valor que tenia posar en mans de santa Maria l’obra al servei de la redempció dels captius en terra estrangera, que eren els més pobres entre els pobres d’aquells temps”. Afirma que “Barcelona, gràcies a la Mare de Déu de la Mercè, és una ciutat que no es tanca en si mateixa, sinó que mira cap a tota la Mediterrània, viu atenta al patiment dels últims que hi malviuen i promou la fraternitat entre tots els pobles del Mare Nostrum”. Finalment, expressa que continua “demanant a la Mare de Déu que protegeixi els barcelonins i tots els catalans” i que li demana que “ens ajudi a caminar amb esperança i a estar disposats a abraçar tots els germans per construir una societat més fraterna, més humana” i “més oberta a Déu i a la vida eterna”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que “el dimecres vinent, dia 24, celebrem la festa de la nostra Mare i Senyora de la Mercè, advocació mariana que brolla de la misericòrdia infinita de Déu amb els seus fills, de l’entranya d’un Pare bo i fidel que ens ha llegat —en el cor de Maria— una Mare compassiva a la qual podem acudir sempre que ens visitin el dolor o l’alegria, l’angoixa o el goig, la inquietud o l’esperança”. Expressa que “la Mare de Déu de la Mercè, patrona de les institucions penitenciàries, ens obre els ulls a una realitat que es dona sense mesura per les persones privades de llibertat: voluntaris de presó, capellans i altres membres que conformen el cor de la pastoral penitenciària”. Afirma que “aquests voluntaris no sols veuen a Crist en el condemnat, sinó que porten en les seves pròpies mirades la mirada de Jesús de Natzaret”. Finalment, demana a la Mare de Déu de la Mercè, “Mare de l’amor i del dolor, que romangui sempre prop dels qui donen la seva vida pels privats de llibertat, els qui són capaços d’estimar a la persona per sobre del seu delicte, amb el mateix amor vessat amb què Déu els estima”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “aquest setembre ha fet nou anys de la canonització de la mare Teresa de Calcuta” i que “enguany també s’han aprovat en català els textos litúrgics de la seva memòria, que vam celebrar el passat 5 de setembre”. Explica que “Agnes Gonxha Bojaxhiu (1910-1997), albanesa nascuda a Skopje, avui capital de Macedònia del Nord, als dotze anys va escoltar d’un jesuïta, missioner a l’Índia: «A la vida, cadascú ha de seguir el seu camí.»”, que “entrà a la Congregació de Loreto, a Dublín”, que als 19 anys “l’enviaren a fer el noviciat a l’Índia” i que als 26 anys va fer els vots definitius. Expressa que una nit la mare Teresa no es va poder treure del cap els pobres més pobres de Calcuta que vivien en condicions inhumanes, que se li van ajuntar algunes exalumnes i que van fundar les “Missioneres de la Caritat (1950)”. Afirma que “l’alegria era el seu distintiu, amb serena tendresa”. Finalment, diu que “tot i la nit espiritual o els dubtes de fe que a voltes sentia en el seu cor, afirmava que tot es fonamenta en la pregària, especialment l’eucaristia” i expressa que “la popularitat no va alterar la seva senzillesa ni va aturar la seva acció”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’inici del curs escolar i l’acabament de l’estiu ens duen a la normalitat de les activitats evangelitzadores i pastorals en les nostres parròquies i comunitats”. Reconeix que “no són temps fàcils per a evangelitzar”, però que “el que sí que hem de tenir clar, els qui tenim el do de creure en Crist enmig del nostre món en ple segle XXI, és que hem de ser testimonis creients i creïbles entre els nostres coetanis”. Considera que “no hem de tenir ni por ni vergonya de manifestar de manera humil la nostra fe en Crist”. Afirma que “un repte per a tots i cada un dels catòlics de la nostra diòcesi per al nou curs podria ser proposar-nos l’anunci de Crist a una persona concreta del nostre entorn”. Expressa que n’hi ha molts que es debaten entre la fe i la increença, que són com un ble que vacil·la, on encara resta alguna espurna fumejant. Finalment, diu que “la nostra pregària acompanyada de paraules oportunes, dictades per la caritat i la prudència, poden ajudar a fer que el ble vacil·lant es torni flama viva de la joia de l’Evangeli que omple el cor del qui s’ha trobat amb Jesús viu”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “una de les orientacions per aquest nou curs que estem iniciant a la diòcesi fa referència a la importància de la nostra formació com a cristians, i especialment en referència al treball sobre la sinodalitat”. Recorda que “a l’assemblea de Bisbes de l’any 2024 s’aprovà el Document final i d’aquest document s’han publicat unes «Pistes per a la fase d’implementació del Sínode» a tota l’Església universal”. Afirma que la lectura i reflexió d’aquest document “ens pot donar orientacions per organitzar una formació en l’àmbit diocesà en clau més missionera i sinodal que ens ajudi a créixer com a membres de l’Església diocesana”. Considera que “necessitem aquesta formació per viure la nostra missió i poder ser veritables testimonis enmig de la nostra societat” i que “necessitem una formació que sobretot tingui en compte la dimensió més profunda i interior, la dimensió espiritual i de fills de Déu sobre la qual es fonamenta tota la vida i l’acció de l’Església”. Finalment, diu que “tots estem implicats en aquest treball de formació per a la missió, perquè el Senyor compta amb tots i cadascun de nosaltres”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “la professió i vivència de la fe en Déu ens salva” i que “l’encontre amb Déu mitjançant la fe té caràcter salvador”. Expressa que “creure en Déu és viure una vida de plenitud i entrega, una vida plena d’alegria i d’esperança”. Afirma que “la fe té una gran capacitat d’integració perquè pot assumir tots els fenòmens i circumstàncies de la nostra vida personal”, que “la fe té una força humanitzadora” i que “la fe encoratja el creient en el lliurament desinteressat als altres i en el servei a tot allò creat”. Manifesta que “des de la perspectiva teologal, la fe ens fa entrar a la vida de Déu” i que “la fe ens posa sota l’acció vivificadora de la gràcia i ens fa viure com a noves creatures”. Considera que “creure ens salva, ens justifica davant de Déu” i que “la fe obre la nostra vida a les meravelles de l’amor de Déu: ens insereix en Crist, ens regenera per l’Esperit, ens obre a la unió filial amb el Pare”. Finalment, diu que “així la fe ens fa entrar en el dinamisme i la vida eterna de la Trinitat Santa” i que “la fe ens obre al món futur, a la trobada final amb Déu, posant-nos en comunió amb la vida eterna del Déu viu”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “de vegades la fe entra en contradicció amb les actituds humanes, com si fossin dos amos als quals servir”, que “la marxa de la història se’ns presenta sovint com un imparable avançar en què sovint és definit com a progrés”. Recorda que “estem celebrant l’any jubilar dedicat a l’esperança”, que “la fe, l’esperança i la caritat constitueixen les tres virtuts teologals” i que “aquestes virtuts constitueixen la base de les virtuts humanes, es refereixen directament a Déu i ens disposen a viure en relació amb Ell, ja que en Ell tenen l’origen i en Ell es funden, animen i caracteritzen la vida del cristià”. Afirma que “parlem sovint de valors, de la pèrdua de valors”, però que “des de la fe anem més enllà, com anem més enllà de la idea que la societat té del concepte de progrés”, ja que “anem a la seva arrel, que té en Crist l’origen i el fonament”. Finalment, diu que “Crist, com a mestre de vida, ens mostra que, vivint en profunditat la fe, manifestada en la caritat i fixos els ulls en l’esperança, podem aprofundir en allò que és realment important, allò que no passa, allò que constitueix aquell grau vertaderament superior, el veritable progrés”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, parla de “fer de l’escolta un art per a créixer com a persones i per suposat com a cristians”. Informa que “aquest dissabte en la nostra església mare, la Catedral de Santa Maria d’Urgell, a la Seu d’Urgell, estrenem i beneïm la restauració realitzada al nostre orgue romàntic digne també de ser escoltat per a poder lloar el Senyor”. Expressa que “la música sacra és la que està orientada a exalçar Déu i a santificar el poble sant de Déu abraçant el coneixement i difusió del patrimoni musical de l’Església, l’estudi de les disciplines litúrgiques-musicals i la promoció d’expressions artístiques adequades a les diverses cultures, buscant sempre enriquir la litúrgia i la tradició catòlica”. Afirma que “l’orgue continua sent l’instrument principal en moltes esglésies: Acompanya el cant del poble, del cor i del celebrant. Interpreta música processional i meditativa. Conserva i projecta un patrimoni musical que uneix segles de fe i art”. Finalment, ens convida a “escoltar la cantata sacra Wirdanken dir, Gott, wirdanken dir, de Johann Sebastian Bach” i demana que “la simfonia harmònica ajudi al nostre testimoni de vida cristiana”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, informa que “enguany commemorem el Concili de Nicea (325), on l’Església va haver d’aclarir l’essencial de la fe”. Expressa que “davant dels dubtes sobre qui era Jesús i la seva identitat profunda, els bisbes reunits en el concili van proclamar amb força que Crist és veritable Déu i veritable home, de la mateixa naturalesa que el Pare” i que “allí també es va afirmar l’acció de l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida, i es recordà que la nostra fe és sempre trinitària i comunitària”. Afirma que “el Credo de Nicea ofereix una confessió més completa i solemne, la mateixa que uneix fins avui l’Església universal en cada Eucaristia”. Ens convida a “recuperar i predicar amb major freqüència el Credo Niceno-constantinopolità”, per tal d’aprofundir “en aquesta gran confessió de fe que uneix tots els cristians des de fa 1.700 anys i que expressa amb força el misteri trinitari que ens sosté”. Finalment, diu que “professar i comprendre el Credo de Nicea avui és dir amb l’Església sencera: creiem, confiem en un Déu que és Amor, i en aquest Amor posem la nostra esperança i la de la humanitat sencera”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que li agradaria “reconèixer als ulls de tots aquelles petites realitats, orientacions, criteris i opcions que ens ajuden a mantenir-nos ferms en el seguiment de Jesucrist i que ens permeten d’apropar-nos més a les benaurances”. Parla del “fet necessari d’apreciar positivament els petits detalls que marquen un estil i una tendència més global”. Concretament, es refereix al detall de la paciència. Expressa que “la paciència fou el rerefons de la vida dels primers cristians”, que “la seva missió, com la nostra, no s’escapava de les dificultats i els neguits propis d’aquells que molt sovint ens veiem aclaparats per les urgències” i que “la vida cristiana es construeix lentament”. Reconeix que “la paciència també té els seus perills”, com ara el “maldecap de restar paralitzats”, el “perill d’adormir-nos en els nostres somnis i acabar per aïllar-nos de tot i de tothom, deixant la missió de costat”. Afirma que “al costat de la paciència haurem d’afegir-hi una mica de tensió positiva”. Finalment, demana que “la curiositat sigui aquest bon impuls per viure l’evangeli en el nostre dia a dia, de manera amistosa i sense impaciències”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
