Data: 12 d’octubre de 2025
L’Església celebra aquests dies les Jornades Europees de Patrimoni. El patrimoni representa les nostres arrels i a Europa, com en gran part del món, aquestes arrels són evidentment cristianes. L’Església ha deixat i deixa també avui, la seva empremta en la nostra societat; ho ha fet en els darrers segles i ho fa encara. No ho ha de fer pas des d’una posició hegemònica, però ho ha de fer sense haver de renunciar a ser present també avui en la nostra societat, fent presents els seus punts de vista sobre tants temes que sorgeixen cada dia, especialment arrel de les innovacions tecnològiques que avancen a un ritme intens. Dona així una orientació als creients, i també un punt de referència als que no ho son.
La mateixa dinàmica de la història provoca sovint reaccions d’ignorància, de rebuig, adverses, quan no contràries al fet religiós. Una institució amb dos mil anys d’història, que ha viscut dinàmiques ben diverses al llarg d’aquests segles, és evident que ha viscut moments de tot, que alguns cops ha tingut una actuació encertada i altres cops no. També cal tenir present que jutjar amb els paràmetres actuals altres moments de la història no sempre ens ajuda a comprendre determinades actuacions i situacions.
Durant el Jubileu de l’any 2000 la Comissió Teològica Internacional ens deia que convé posar una vegada més de relleu que en totes les formes de penediment per les culpes del passat, i en cadascun dels gestos connectats amb elles, la seva petició de perdó no ha de ser entesa com a ostentació d’humilitat fictícia, ni com a retractació de la seva història bimil·lennària, certament rica en mèrits en el terreny de la caritat, de la cultura i de la santedat; sinó que respon més aviat a una exigència de veritat irrenunciable, que, al costat dels aspectes positius, reconeix els límits i les febleses humanes de les successives generacions de deixebles de Crist. (Cf. Memòria i reconciliació)
El patrimoni vinculat a la nostra tradició religiosa comuna és una cosa que no podem ignorar i que cal preservar, perquè forma part de la nostra mateixa identitat. Un patrimoni que és material i que és també immaterial, que està conformat en l’àmbit cultural pel patrimoni artístic i per les tradicions, que han anat formant una cultura que, es vulgui reconèixer o no, té unes arrels cristianes indubtables.
Si no en som conscients, correm el perill que la riquesa d’aquest patrimoni sigui reconegut per d’altres abans que per nosaltres mateixos.
