Data: 19 d’octubre de 2025
Estimats germans i germanes:
Avui, penúltim diumenge d’octubre, celebrem el Domund: dia en què, d’una manera especial, l’Església universal prega pels missioners i col·labora amb les missions. El lema escollit per a aquest any —Missioners d’esperança entre els pobles— s’encarna en els homes i dones cridats a esmerçar la seva vida en l’anunci de l’Evangeli. Gràcies a aquesta solemnitat que ens congrega, recordem que, sense els missioners, no és possible sostenir aquesta dimensió transcendental i constitutiva de l’Església.
Com n’és d’important testimoniar l’esperança de Crist Ressuscitat davant la mirada d’una humanitat que, moltes vegades, es vesteix de tristesa i nuesa! Això ho fan els nostres missioners cada dia, en cadascun dels racons del món on Déu escriu amb delicadesa els seus noms.
En la seva pell gastada, que habita revestida de la túnica d’una sola peça del Senyor, es renova l’experiència itinerant del poble d’Israel: «Déu nostre, quan sortíeu guiant el poble, quan avançàveu pel desert, la terra tremolà i el cel fou generós. Això succeí davant de Déu, el Déu d’Israel. Això fou el Sinaí! Vós, Déu nostre, vau fer caure una pluja abundant per refer els vostres camps esgotats, vau allotjar-hi la vostra família; vau preparar la terra per als pobres, Déu nostre, donant-li fertilitat» (Sal 68,8-11).
El seu amor no s’extingeix mai, perquè reposa a l’ombra d’una esperança que té relació amb l’anhel de felicitat que Déu ha posat en el cor de tot home (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 1818). I qui posa la seva confiança en Ell, mai no és defraudat, perquè el seu goig és més profund que les esquerdes de la solitud, més fort que les pors i més lluminós que qualsevol nit fosca. I en aquest sant misteri, el cor aprèn que esperar en Crist és començar a reposar en l’eternitat.
«Déu ens vol a tots units en una única família», deia el papa Lleó XIV a l’inici del seu pontificat. Perquè el seu somni és que tots siguem una sola família, que siguem fills i germans cridats a caminar junts sense deixar ningú enrere. Els missioners, a qui avui celebrem, es converteixen en signe viu d’aquesta unitat que venç fronteres i sembra fraternitat enmig de tanta terra ferida. Allà continuen caminant sense defallir, perquè la seva esperança és posada en Déu; i aquesta confiança, més forta que qualsevol ferida o cansament, és la que sosté les seves mans, encén els seus passos i fa florir vida, fins i tot en els deserts més erms.
Gràcies, estimats missioners, per ser aquest rostre de Crist que continua encarnant-se allà on l’esperança sembla, de vegades, esgotar-se.
