Data: 26 d’octubre de 2025
La saviesa popular diu que, quan ens disposem a iniciar qualsevol projecte, hauríem de calcular quines són les nostres possibilitats reals de dur-lo a terme. Alguns són de l’opinió que, a la vida, només cal tenir un objectiu clar i definit. Si s’aconsegueix, sembla que tot hagi estat un èxit; si, pel contrari, no succeeix com s’esperava, sembla com si la vida fos quelcom ennegrit, trist i melancòlic. D’altres són del parer de tenir molts objectius a la vida, fet que provoca un gran entusiasme inicial, però també una gran dispersió. Els plantejaments vitals són infinits. Ho veiem molt habitualment: tants caps, tants barrets.
Tinguem un projecte o molts, permeteu-me que faci un paral·lelisme —al meu parer gens forçat— entre el món de la missió i el món de l’esport, tant proper avui dia a les nostres vides. Sabem que els grans esportistes incrementen la intensitat dels seus entrenaments a mesura que s’apropen les dates decisives de la seva competició. Al mateix temps, són ells qui regulen les forces per no acabar esgotats abans d’hora. Tot té una raó de ser. En l’àmbit eclesial, referint-nos a la missió, ens succeeix el mateix. Ho expresso amb una dita que pot semblar curiosa i molt gastronòmica: «panxa plena no té pena».
De quin entrenament parlem, quan ens referim a la missió? Ja hem fet referència a la importància de la presència, de la formació, de posar al servei dels altres les nostres qualitats i talents. Avui faig esment de la necessitat de tenir la panxa plena. No em vull pas referir a cap augment innecessari de pes, sinó al fet de recordar la importància d’anticipar-nos a la missió a través de la pregària.
La pregària és un element substancial. No fem broma. Preguem per alimentar el nostre cor, la nostra missió. L’Església, que és missionera per la seva pròpia naturalesa, es cuida a si mateixa a través del diàleg íntim amb Déu. Escolta i parla. Acull i ofereix. Rep i demana. En el temps de la pregària és quan es cou tot. Sense la pregària, no ens entenem.
El nostre bisbat de Lleida, com tots els bisbats del món, no és una terra fàcil per a la missió. L’esgotament acumulat, en moltes ocasions, perjudica seriosament el fet de reconèixer els bons fruits del Regne de Déu. Les dificultats per viure l’evangeli existeixen arreu, però també es detecten oportunitats. La salut espiritual del missioner, la nostra salut, comença per cuidar la qualitat de la nostra relació amb Déu. La pregària té el seu lloc privilegiat en el nostre cor a nivell personal, però també a nivell comunitari, en l’Eucaristia, que és el cor de l’Església. L’Eucaristia és la pregària per excel·lència dels cristians. Ella és la que ens impulsa contínuament a renovar la nostra missió i a esdevenir testimonis creïbles del Regne de Déu enmig del món. La pregària s’inicia en el transcurs i el brogit del dia a dia, passa pel silenci i retorna a la vida en forma de gestos i accions d’amor.
Avui, ho hem anat dient, se’ns exigeix vetllar per la qualitat dels nostres plantejaments, sense voler-los allunyar de la realitat ni distanciar-los de la vida quotidiana. Cristians de ciutat i de poble, de totes les condicions i procedències, tots som cridats a alimentar la nostra vida interior amb la pregària adreçada a Déu, sobretot aquella que comença dient «Pare nostre…». La pregària és el bon aliment que ens omple de l’Esperit, perquè ho sabem del cert: «panxa plena no té pena».
