Data: 26 d’octubre de 2025
Estimats germans,
Estem repassant els “llocs” d’aprenentatge de l’esperança, seguint de prop el que va dir Benet XVI a l’encíclica “Spe Salvi”. Ens fixem avui en el sofriment com, encara que ens pugui sorprendre, un lloc on aprenem a esperar.
Comencem subratllant que el sofriment forma part de la vida humana, perquè som éssers limitats i finits. Com a éssers humans, lluitem contra el dolor nostre i el dels altres i intentem alleujar sobretot el patiment dels innocents. Ara bé, encara que en els darrers anys la medicina ha fet grans avenços en la superació del patiment físic, no és a les nostres mans extirpar-lo del tot del món. El que sana l’ésser humà no és esquivar el sofriment i fugir davant del dolor, sinó la capacitat d’acceptar la contradicció, de madurar-hi i trobar un sentit mitjançant la unió a Crist, que ha patit amb un amor infinit.
Fins i tot enmig de l’infern d’un camp de concentració o de la soledat d’una UCI, podem trobar Déu. Diu un salm “Si pujava dalt del cel, vós hi sou, si m’ajeia als inferns, també us hi trobo (…) ¿Diré, doncs: «Que m’amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit»? Però per a vós no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual” (Sl 139, 8-12). És possible descobrir la presència de Déu enmig de l’abisme del dolor. La llum pot vèncer la foscor i el sofriment –sense deixar de ser-ho– es pot convertir en un cant de lloança.
La grandesa de la humanitat es pot mesurar per la seva relació amb el sofriment i amb la persona que sofreix. Una societat que no accepta qui pateix, es torna inhumana. La grandesa de l’ésser humà i de la societat es mostra quan s’assumeix el patiment de l’altre com a propi, perquè aleshores el sofriment queda “traspassat per la llum de l’amor” (Spe Salvi, 38).
També expressa la grandesa de l’ésser humà la capacitat d’acceptar patir per amor del bé, de la veritat i de la justícia. Quan aquests valors es posen per sobre del meu benestar propi, es dona pas a una humanitat nova. Diu la carta de Pere: “si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres!” (3, 14). La fe cristiana suscita en l’ésser humà la capacitat de patir per la veritat, la justícia i l’amor. Aquesta capacitat depèn del tipus d’esperança que fonamenta la nostra vida. “Els sants van poder recórrer el gran camí de ser homes de la mateixa manera que Crist el va recórrer abans que nosaltres, perquè estaven replets de la gran esperança” (Spe Salvi, 39).
