Data: 26 d’octubre de 2025
La vocació a la santedat és universal, tots som cridats a ser sants. Ser sant no és ser perfecte; tots els sants han tingut una vida marcada per clars i obscurs, moments en què s’han trobat amb el rumb perdut i d’altres en què l’han pogut redreçar i dirigir-lo cap a Déu. El que marca la santedat no és tant la inexistència d’errors al llarg de la vida com la capacitat per reconèixer-los i de rectificar un rumb equivocat i adreçar-lo, ben humils com el publicà en el temple, cap a Crist. Com escriu el papa Lleó XIV en la seva primera Exhortació Apostòlica: «La santedat passa per un cor humil i bolcat en els petits.» (Dilexi te, 67).
Els sants són humils cercadors i la cerca de Déu no és un camí fàcil. Són ben conegudes per tots les nits fosques que visqueren sant Joan de la Creu, santa Teresa de l’Infant Jesús o santa Teresa de Calcuta, per anomenar-ne tan sols uns exemples. També ens són ben coneguts els camins cap a la conversió de sant Pau o de sant Agustí, per posar de nou tan sols dos exemples. Per això els sants ens són models de vida, no pas per la seva perfecció inalterable o per ser immunes al pecat, sinó per la seva lluita per emmirallar-se en Crist i seguir el seu exemple.
Cap de nosaltres, sant o no, no serem mai com Crist. Ell és el model d’home perfecte perquè Ell és el Fill de Déu fet home; però la seva mateixa encarnació ens vol mostrar que també per a nosaltres caminar cap a la santedat, malgrat totes les nostres limitacions humanes, malgrat totes les nostres febleses tan físiques com morals, com les defineix sant Benet a la seva Regla, no és una cosa impossible; fàcil no ho és pas, però en cap cas impossible.
Són els sants d’ahir i d’avui, tanta gent que l’Església ha reconegut com a sants i santes al llarg dels segles, per la seva vida dirigida cap a Crist: són ells els que ens pot convenir de tenir com a models, per aprendre dels seus errors i sobretot dels seus encerts, en aquest camí que és la fe i que ens condueix cap a Crist de la mà del mateix Crist.
Celebrem aquesta setmana a sant Narcís, el sant patró de la seu de la nostra diòcesi, aquell a qui la tradició ens situa en les arrels mateixes de la nostra fe com a Església de Girona. Una figura, la seva, que ens ajuda en el nostre camí personal i comunitari de fe; som els seus hereus espirituals i això ens ha de motivar a viure la nostra fe amb constància, perseverança, paciència i esperança.
Celebrem també aquesta setmana a tots els sants, a tots aquells dels quals l’Església desconeix la seva santedat, però que sap que gaudeixen ja del Regne. Són aquells sants «de la porta del costat» dels que tant parlava el papa Francesc, els sant anònims i alhora ben propers.
Que l’exemple de tots ells ens ajudi a tots nosaltres a caminar cap a Crist, perquè Ell és el camí, la veritat i la vida.
