CARTA APOSTÒLICA
DISSENYAR NOUS MAPES D’ESPERANÇA
DEL PAPA LLEÓ XIV AMB MOTIU DEL
60è ANIVERSARI DE LA DECLARACIÓ CONCILIAR
GRAVISSIMUM EDUCATIONIS
- Proemi
1.1. Dissenyar nous mapes d’esperança. El 28 d’octubre de 2025 es commemora el 60è aniversari de la Declaració conciliar Gravissimum educationis sobre l’extrema importància i actualitat de l’educació en la vida de la persona humana. Amb aquest text, el Concili Vaticà II va recordar a l’Església que l’educació no és una activitat accessòria, sinó que forma el teixit mateix de l’evangelització: és la manera concreta en què l’Evangeli esdevé gest educatiu, relació i cultura. Avui, davant dels canvis ràpids i les incerteses que desorienten, aquest llegat mostra una resiliència sorprenent. Quan les comunitats educatives es deixen guiar per la paraula de Crist, no retrocedeixen, sinó que es rellancen; no aixequen murs, sinó que construeixen ponts. Reaccionen amb creativitat, obrint noves possibilitats a la transmissió del coneixement i del significat a l’escola, la universitat, la formació professional i civil, la pastoral escolar i juvenil i la recerca, perquè l’Evangeli no envelleix, sinó que «farà que tot sigui nou» (Ap 21,5). Cada generació l’escolta com una novetat que regenera. Cada generació és responsable de l’Evangeli i de descobrir-ne el poder seminal i multiplicador.
1.2. Vivim en un entorn educatiu complex, fragmentat i digitalitzat. Precisament per aquest motiu, és savi aturar-se i recuperar la mirada en la “cosmologia de la paideia cristiana”: una visió que, al llarg dels segles, ha sabut renovar-se i inspirar positivament totes les diverses facetes de l’educació. Des del principi, l’Evangeli ha generat “constel·lacions educatives”: experiències humils i poderoses alhora, capaces d’interpretar els temps, de preservar la unitat entre fe i raó, entre pensament i vida, entre coneixement i justícia. En les tempestes, han estat una àncora de salvació; i en les calmes, una vela desplegada. Un far en la nit per guiar la navegació.
1.3. La Declaració Gravissimum educationis no ha perdut força. Des de la seva recepció, ha sorgit un firmament d’obres i carismes que encara avui orienta el camí: escoles i universitats, moviments i instituts, associacions laicals, congregacions religioses i xarxes nacionals i internacionals. Junts, aquests cossos vius han consolidat un patrimoni espiritual i pedagògic capaç de travessar el segle XXI i respondre als seus reptes més urgents. Aquest patrimoni no és rígid: és una brúixola que continua indicant la direcció i parlant de la bellesa del viatge. Les expectatives d’avui no són menors que les moltes que l’Església va haver d’afrontar fa seixanta anys. De fet, s’han ampliat i s’han tornat més complexes. Davant dels molts milions d’infants del món que encara no tenen accés a l’escola primària, com podem no actuar? Davant de les dramàtiques situacions d’emergència educativa causades per les guerres, les migracions, les desigualtats i les diverses formes de pobresa, com podem no sentir la urgència de renovar el nostre compromís? L’educació —com vaig recordar a la meva Exhortació apostòlica Dilexi te— «és una de les expressions més altes de la caritat cristiana»[1]. El món necessita aquesta forma d’esperança.
- Una història dinàmica
2.1. La història de l’educació catòlica és la història de l’Esperit en acció. L’Església és «mare i mestra»[2] no per supremacia, sinó per servei: genera fe i acompanya en el creixement de la llibertat, assumint la missió del Mestre diví perquè tots «tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jn 10,10). Els successius estils educatius mostren una visió de l’home com a imatge de Déu, cridat a la veritat i la bondat, i una pluralitat de mètodes al servei d’aquesta crida. Els carismes educatius no són fórmules rígides: són respostes originals a les necessitats de cada època.
2.2. En els primers segles, els Pares del desert van ensenyar la saviesa amb paràboles i apotegmes; van redescobrir el camí de l’essencial, de la disciplina de la llengua i la custòdia del cor; van transmeten una pedagogia de la mirada que reconeix Déu a tot arreu. Sant Agustí, empeltant la saviesa bíblica en la tradició grecoromana, va entendre que el mestre autèntic inspira el desig de la veritat, educa la llibertat per llegir els signes i escoltar la veu interior. El monaquisme ha portat endavant aquesta tradició en els llocs més remots, on durant dècades s’han estudiat, comentat i ensenyat les obres clàssiques, tant que, sense aquesta tasca silenciosa al servei de la cultura, tantes obres mestres no haurien sobreviscut fins a avui. «Des del cor de l’Església», doncs, van néixer les primeres universitats, que des dels seus inicis es van revelar com «un centre incomparable de creativitat i irradiació del saber per al bé de la humanitat»[3]. En les seves aules, el pensament especulatiu va trobar, per la mediació dels ordes mendicants, la possibilitat d’estructurar-se sòlidament i d’arribar fins a les fronteres de la ciència. Moltes congregacions religioses han fet els seus primers passos en aquests camps del saber, enriquint l’educació d’una manera pedagògicament innovadora i socialment visionària.
2.3. Això s’ha expressat de moltes maneres. A la Ratio studiorum, la riquesa de la tradició escolàstica es fusiona amb l’espiritualitat ignasiana, adaptant un programa d’estudis tan articulat com interdisciplinari i obert a l’experimentació. A la Roma del segle XVII, sant Josep de Calassanç va obrir escoles gratuïtes per als pobres, adonant-se que l’alfabetització i el càlcul són dignitat fins i tot abans que competència. A França, sant Joan Baptista de La Salle, «adonant-se de la injustícia causada per l’exclusió del sistema educatiu dels fills dels obrers i els camperols»[4], va fundar els Germans de les Escoles Cristianes. A principis del segle XIX, de nou a França, sant Marcel·lí Champagnat es va dedicar «amb tot el cor, en una època en què l’accés a l’educació continuava sent privilegi d’uns pocs, a la missió d’educar i evangelitzar els infants i els joves»[5]. De la mateixa manera, sant Joan Bosco, amb el seu “mètode preventiu”, va transformar la disciplina en raonabilitat i proximitat. Dones valentes, com ara Vicenza Maria López i Vicuña, Francesca Cabrini, Giuseppina Bakhita, Maria Montessori, Katharine Drexel o Elizabeth Ann Seton han obert vies per a les noies, els migrants, els últims. Reitero el que vaig afirmar clarament a Dilexi te: «L’educació dels pobres, per a la fe cristiana, no és un favor, sinó un deure»[6]. Aquesta genealogia de concreció testimonia que, a l’Església, la pedagogia mai no és teoria desencarnada, sinó carn, passió i història.
- Una tradició viva
3.1. L’educació cristiana és un esforç coral: ningú educa sol. La comunitat educativa és un “nosaltres” on el docent, l’estudiant, la família, el personal administratiu i de servei, els pastors i la societat civil convergeixen per generar vida[7]. Aquest “nosaltres” impedeix que l’aigua s’estanqui en el pantà del “sempre s’ha fet així” i l’obliga a fluir, nodrir i regar. El fonament continua sent el mateix: la persona, imatge de Déu (cf. Gn 1,26), capaç de veritat i de relació. Per això, la qüestió de la relació entre fe i raó no és un capítol opcional: «La veritat religiosa no és només una part sinó una condició del coneixement general»[8]. Aquestes paraules de sant John Henry Newman —a qui, en el context d’aquest Jubileu del món educatiu, tinc la gran alegria de declarar copatró de la missió educativa de l’Església juntament amb sant Tomàs d’Aquino— són una invitació a renovar el compromís per un coneixement que sigui alhora intel·lectualment responsable i rigorós, i alhora profundament humà. També hem de tenir cura de no caure en l’il·luminisme d’una fides en desacord amb la ratio. Hem de sortir de la superficialitat recuperant una visió empàtica i oberta a comprendre cada vegada millor com l’home s’entén ell mateix avui, per tal de desenvolupar i aprofundir el nostre ensenyament. Per això, el desig i el cor no s’han de separar del coneixement: això significaria trencar la persona. La universitat i l’escola catòlica són llocs on les preguntes no se silencien, i el dubte no es desterra sinó que s’acompanya. El cor, allà, dialoga amb el cor, i el mètode és l’escolta, que reconeix l’altre com a bé, no com a amenaça. Cor ad cor loquitur era el lema cardenalici de sant John Henry Newman, extret d’una carta de sant Francesc de Sales: «La sinceritat del cor i no l’abundància de les paraules, toca els cors dels homes».
3.2. Educar és un acte d’esperança i una passió que es renova perquè manifesta la promesa que veiem en el futur de la humanitat[9]. L’especificitat, la profunditat i l’amplitud de l’acció educativa rau en aquesta tasca —tan misteriosa com real— de «fer florir l’ésser […] és tenir cura de l’ànima», com llegim a l’Apologia de Sòcrates de Plató (30a-b). És una “professió de promeses”: es promet temps, confiança, competència; es promet justícia i misericòrdia; es promet el coratge de la veritat i el bàlsam de la consolació. Educar és una tasca d’amor que es transmet de generació en generació, reparant el teixit esquinçat de les relacions i restituint a les paraules el pes de la promesa: «Tot home és capaç de la veritat, tanmateix el camí és més suportable quan s’avança amb l’ajuda de l’altre»[10]. La veritat es busca en comunitat.
- La brúixola de Gravissimum educationis
4.1. La declaració conciliar Gravissimum educationis reafirma el dret de tothom a l’educació i identifica la família com la primera escola d’humanitat. La comunitat eclesial està cridada a donar suport a entorns que integrin fe i cultura, respectin la dignitat de tothom, dialoguin amb la societat. El document adverteix contra qualsevol reducció de l’educació a l’entrenament funcional o a l’instrument econòmic: una persona no és un “perfil de competències”, no es redueix a un algoritme predictible, sinó que és un rostre, una història, una vocació.
4.2. La formació cristiana abraça la persona en la seva totalitat: espiritual, intel·lectual, afectiva, social i corporal. No contraposa manual a teòric, ciència a humanisme, tecnologia a consciència; en canvi, exigeix que la professionalitat estigui habitada per una ètica, i que l’ètica no sigui una paraula abstracta sinó una pràctica quotidiana. L’educació no mesura el seu valor únicament en l’eix de l’eficiència: el mesura en la dignitat, la justícia i la capacitat de servir al bé comú. Aquesta visió antropològica integral ha de continuar sent la pedra angular de la pedagogia catòlica. Aquesta — seguint el pensament de sant John Henry Newman— va en contra d’un enfocament purament mercantilista que avui sovint obliga l’educació a mesurar-se en termes de funcionalitat i utilitat pràctica[11].
4.3. Aquests principis no són records del passat. Són estrelles fixes. Diuen que la veritat es busca junts; que la llibertat no és caprici, sinó resposta; que l’autoritat no és dominació, sinó servei. En el context educatiu, no s’ha d’«aixecar la bandera de la possessió de la veritat, ni pel que fa a l’anàlisi dels problemes ni en la seva resolució»[12]. En canvi, «és més important saber com apropar-s’hi que donar una resposta precipitada sobre per què va passar alguna cosa o com superar-la. L’objectiu és aprendre a afrontar els problemes, que sempre són diferents, perquè cada generació és nova, amb nous reptes, nous somnis, noves preguntes»[13]. L’educació catòlica té la tasca de reconstruir la confiança en un món marcat per conflictes i pors, recordant que som fills i no orfes: d’aquesta consciència neix la fraternitat.
- La centralitat de la persona
5.1. Posar la persona al centre significa educar amb la mirada àmplia d’Abraham (cf. Gn 15,5): ajudar les persones a descobrir el sentit de la vida, la dignitat inalienable i la responsabilitat envers els altres. L’educació no és només la transmissió de continguts, sinó un aprenentatge de virtut. Es formen ciutadans capaços de servir i creients capaços de donar testimoni, homes i dones més lliures, que ja no estan sols. I la formació no s’improvisa. Recordo amb gust els anys passats a l’estimada diòcesi de Chiclayo, visitant la Universitat catòlica de Sant Toribio de Mogrovejo, les oportunitats que vaig tenir d’adreçar-me a la comunitat acadèmica dient: «No es neix professional; tot itinerari universitari es construeix pas a pas, llibre a llibre, any a any, sacrifici rere sacrifici»[14].
5.2. L’escola catòlica és un ambient en què la fe, la cultura i la vida s’entrellacen. No és simplement una institució, sinó un ambient vital en què la visió cristiana impregna cada disciplina i cada interacció. Els educadors estan cridats a una responsabilitat que va més enllà del contracte laboral: el seu testimoni és tan valuós com les seves lliçons. Per aquest motiu, la formació del professorat —científica, pedagògica, cultural i espiritual— és crucial. Compartir la missió educativa comuna també requereix un camí compartit de formació, «inicial i permanent, capaç d’abordar els reptes educatius del moment present i proporcionar instruments eficaços per poder abordar-los […]. Això implica en els educadors una disponibilitat a l’aprenentatge i desenvolupament dels coneixements, a la renovació i l’actualització de les metodologies, però també de participar en la formació espiritual i religiosa i la compartició»[15]. I els ajornaments tècnics no són suficients: cal mantenir un cor que escolta, una mirada que encoratja i una intel·ligència que discerneix.
5.3. La família continua sent el primer lloc de l’educació. Les escoles catòliques col·laboren amb els pares, no els substitueixen, perquè «el deure de l’educació, sobretot religiosa, recau en ells abans que en ningú»[16]. L’aliança educativa requereix intencionalitat, escolta i corresponsabilitat. Es construeix amb processos, instruments i avaluacions compartides. És alhora un treball dur i una benedicció: quan funciona, inspira confiança; quan falta, tot es torna més fràgil.
- Identitat i subsidiarietat
6.1. Gravissimum educationis ja reconeixia la gran importància del principi de subsidiarietat i el fet que les circumstàncies varien segons els diferents contextos eclesials locals. El Concili Vaticà II, però, va articular el dret a l’educació i els seus principis fundacionals com a universalment vàlids. Va destacar les responsabilitats que recauen tant en els propis pares com en l’Estat. Va considerar un «dret sagrat» l’oferta d’una formació que permeti als estudiants «avaluar els valors morals amb una consciència recta»[17] i va demanar a les autoritats civils que respectin aquest dret. També va advertir contra la subordinació de l’educació al mercat laboral i a les lògiques de les finances, sovint ferotges i inhumanes.
6.2. L’educació cristiana es presenta com una coreografia. Dirigint-se als estudiants universitaris en la Jornada mundial de la Joventut a Lisboa, el meu difunt predecessor, el papa Francesc, va dir: «Sigueu protagonistes d’una nova coreografia que posi la persona humana al centre; sigueu coreògrafs de la dansa de la vida»[18]. Formar la persona “tota sencera” significa evitar compartiments estancs. La fe, quan és veritable, no és “matèria” afegida, sinó un alè que oxigena tota la resta de matèries. Així, l’educació catòlica esdevé llevat en la comunitat humana: genera reciprocitat, supera el reduccionisme i obre a la responsabilitat social. La tasca avui és atrevir-se amb un humanisme integral que abordi les preguntes del nostre temps sense perdre de vista la seva font.
- La contemplació de la Creació
7.1. L’antropologia cristiana és el fonament d’un estil educatiu que promou el respecte, l’acompanyament personalitzat, el discerniment i el desenvolupament de totes les dimensions humanes. La inspiració espiritual, que no és secundària, es realitza i es reforça a través de la contemplació de la Creació. Aquest aspecte no és nou en la tradició filosòfica i teològica cristiana, en què l’estudi de la natura també pretenia demostrar les traces de Déu (vestigia Dei) en el nostre món. A les Collationes in Hexaemeron, sant Bonaventura de Bagnoregio escriu que «el món sencer és una ombra, un camí, una petjada. És el llibre escrit des de fora (cf. Ez 2,9), perquè en cada criatura hi ha un reflex del model diví, però barrejat amb foscor. El món és, per tant, un camí similar a l’opacitat barrejada amb la llum; en aquest sentit, és un camí. De la mateixa manera que veieu com un raig de llum que entra per una finestra s’acoloreix segons les diferents tonalitats de les diverses parts del vidre, el raig diví es reflecteix de manera diferent en cada criatura i assumeix propietats diferents»[19]. Això també s’aplica a la flexibilitat de l’ensenyament, calibrada en les diferents característiques que —en qualsevol cas— convergeixen en la bellesa de la Creació i la seva salvaguarda. I requereix projectes educatius «la interdisciplinaris i la transdisciplinaris exercits amb saviesa i creativitat»[20].
7.2. Oblidar la nostra humanitat comuna ha generat fractures i violències; i quan la terra pateix, els pobres encara pateixen més. L’educació catòlica no pot callar: ha d’unir justícia social i justícia ambiental, promoure sobrietat i estils de vida sostenibles, i formar consciències capaces d’escollir no només el que convé sinó el que és correcte. Cada petit gest —evitar el malbaratament, escollir amb responsabilitat, defensar el bé comú— és alfabetització cultural i moral.
7.3. La responsabilitat ecològica no s’exhaureix en les dades tècniques. Aquestes són necessàries, però no suficients. Necessitem una educació que comprometi la ment, el cor i les mans; nous hàbits, estils comunitaris, pràctiques virtuoses. La pau no és l’absència de conflicte: és una força suau que rebutja la violència. Una educació per a la pau «desarmada i desarmant»[21] ensenya a deixar les armes de la paraula agressiva i la mirada que jutja, i a aprendre el llenguatge de la misericòrdia i la justícia reconciliada.
- Una constel·lació educativa
8.1. Parlo de “constel·lació” perquè el món educatiu catòlic és una xarxa viva i plural: escoles parroquials i col·legis, universitats i instituts superiors, centres de formació professional, moviments, plataformes digitals, iniciatives de service-learning [aprenentatge-servei] i pastorals escolars, universitàries i culturals. Cada “estrella” té la seva pròpia brillantor, però juntes tracen un rumb. On abans hi havia rivalitat, avui demanem a les institucions que convergeixin: la unitat és la nostra força més profètica.
8.2. Les diferències metodològiques i estructurals no són càrregues, sinó recursos. La pluralitat dels carismes, ben coordinada, crea un marc coherent i fecund. En un món interconnectat, el joc es juga a dos nivells: local i global. Calen intercanvis de professors i estudiants, projectes conjunts entre continents, reconeixement mutu de les bones pràctiques, cooperació missionera i acadèmica. El futur ens exigeix aprendre a col·laborar més, a créixer junts.
8.3. Les constel·lacions reflecteixen les seves llums en un univers infinit. Com en un calidoscopi, els seus colors s’entrellacen, creant més variacions cromàtiques. Això és cert dins de les institucions educatives catòliques, que estan obertes a la trobada i l’escolta de la societat civil, amb les autoritats polítiques i administratives, així com els representants dels sectors productius i les categories professionals. Estan cridades a col·laborar encara més activament entre elles per compartir i millorar els itineraris educatius perquè la teoria estigui sostinguda per l’experiència i la pràctica. La història també ens ensenya que les nostres institucions acullen estudiants i famílies que no són creients o pertanyen a altres religions, però que desitgen una educació veritablement humana. Per aquesta raó —com ja està passant— hem de continuar promovent comunitats educatives participatives, en què laics, religiosos, famílies i estudiants comparteixin la responsabilitat de la missió educativa juntament amb institucions públiques i privades.
- Navegant per nous espais
9.1. Fa seixanta anys, Gravissimum educationis va inaugurar una nova era de confiança: va encoratjar a actualitzar mètodes i llenguatges. Avui, aquesta confiança es mesura amb l’entorn digital. Les tecnologies han de servir a la persona, no substituir-la; han d’enriquir el procés d’aprenentatge, no empobrir relacions i comunitats. Una universitat i una escola catòliques sense visió corren el risc d’una eficiència sense ànima, l’estandardització del coneixement, que després esdevé empobriment espiritual.
9.2. Habitar aquests espais requereix creativitat pastoral: reforçar la formació dels docents també a nivell digital; potenciar la didàctica activa; promoure el service-learning [aprenentatge-servei] i la ciutadania responsable; i evitar tota tecnofòbia. La nostra actitud envers la tecnologia no pot ser mai hostil, perquè «el progrés tecnològic forma part del pla de Déu per a la creació»[22]. Però requereix discerniment pel que fa a la projecció didàctica, l’avaluació, les plataformes, la protecció de les dades i l’accés equitatiu. En qualsevol cas, cap algoritme podrà substituir allò que fa humana l’educació: la poesia, la ironia, l’amor, l’art, la imaginació, l’alegria del descobriment i fins i tot aprendre a equivocar-se com a oportunitat de creixement.
9.3. El punt crucial no és la tecnologia, sinó com la fem servir. La intel·ligència artificial i els entorns digitals han d’estar orientats a la protecció de la dignitat, la justícia i el treball; han de regir-se per criteris d’ètica pública i participació; han d’anar acompanyats d’una reflexió teològica i filosòfica adequada. Les universitats catòliques tenen una tasca crucial: oferir una “diaconia de la cultura”, menys càtedres i més taules on puguem seure junts, lliures de jerarquies innecessàries, per tocar les ferides de la història i buscar, en l’Esperit, savieses que neixin de la vida dels pobles.
- L’estrella polar del Pacte Educatiu
10.1. Entre les estrelles que guien el nostre camí hi ha el Pacte Educatiu Global. Abraço amb agraïment aquest llegat profètic que ens ha confiat el papa Francesc. És una invitació a construir aliances i xarxes per educar a la fraternitat universal. Els seus set itineraris continuen sent la nostra base: posar la persona al centre; escoltar els infants i els joves; promoure la dignitat i la participació plena de les dones; reconèixer la família com a primera educadora; obrir-nos a l’acollida i la inclusió; renovar l’economia i la política al servei de la humanitat; i custodiar la nostra casa comuna. Aquestes “estrelles” han inspirat escoles, universitats i comunitats educatives d’arreu del món, generant processos concrets d’humanització.
10.2. Seixanta anys després de Gravissimum educationis i cinc anys després del Pacte, la història ens interpel·la amb una nova urgència. Els canvis ràpids i profunds exposen infants, adolescents i joves a fragilitats sense precedents. No n’hi ha prou amb conservar: hem de revitalitzar. Demano a totes les institucions educatives que inaugurin una nova estació que parli als cors de les noves generacions, reconciliant coneixement i significat, competència i responsabilitat, fe i vida. El Pacte forma part d’una Constel·lació educativa global més àmplia: carismes i institucions, tot i que diversos, formen un pla unificat i lluminós que orienta els passos en la foscor del temps present.
10.3. Als set camins, afegeixo tres prioritats. La primera es refereix a la vida interior: els joves demanen profunditat; necessiten espais de silenci, discerniment i diàleg amb la consciència i amb Déu. La segona es refereix a l’humà digital: formem en l’ús savi de les tecnologies i la IA, posant la persona per davant de l’algoritme i harmonitzant intel·ligència tècnica, emocional, social, espiritual i ecològica. La tercera es refereix a la pau desarmada i desarmant: eduquem a llenguatges no violents, reconciliació, ponts i no murs; «Feliços els qui posen pau» (Mt 5,9) esdevé mètode i contingut de l’aprenentatge.
10.4. Som conscients que la xarxa educativa catòlica posseeix una capil·laritat única. És una constel·lació que arriba a tots els continents, amb una presència particular a les zones de baixos ingressos: una promesa concreta de mobilitat educativa i justícia social[23]. Aquesta constel·lació exigeix qualitat i coratge: qualitat en la planificació pedagògica, en la formació del professorat, en la governança; coratge en garantir l’accés als més pobres, en el suport a les famílies vulnerables, en la promoció de beques i polítiques inclusives. La gratuïtat evangèlica no és retòrica: és estil de relació, mètode i objectiu. On l’accés a l’educació continua sent un privilegi, l’Església ha d’obrir les portes i inventar camins, perquè “perdre els pobres” equival a perdre l’escola mateixa. Això també s’aplica a les universitats: una mirada inclusiva i la cura del cor salven de l’estandardització; l’esperit de servei revitalitza la imaginació i reaviva l’amor.
- Nous mapes d’esperança
11.1. En el seixantè aniversari de Gravissimum educationis, l’Església celebra una història educativa fecunda, però també s’enfronta a l’imperatiu d’actualitzar les seves propostes a la llum dels signes dels temps. Les constel·lacions educatives catòliques són una imatge inspiradora de com tradició i futur es poden entrellaçar sense contradicció: una tradició viva que s’estén cap a noves formes de presència i servei. Les constel·lacions no es poden reduir a connexions neutres i concatenades d’experiències diverses. En lloc de cadenes, ens atrevim a pensar en les constel·lacions, en el seu entrellaçament, ple de meravella i despertar. Contenen la capacitat de navegar entre els reptes amb esperança però també amb una revisió coratjosa, sense perdre la fidelitat a l’Evangeli. Som conscients dels reptes: la hiperdigitalització pot fracturar l’atenció; la crisi de les relacions pot danyar la psique; la inseguretat social i la desigualtat poden extingir el desig. Tanmateix, precisament aquí, l’educació catòlica pot ser un far: no un refugi nostàlgic, sinó un laboratori de discerniment, innovació pedagògica i testimoni profètic. Dibuixar nous mapes d’esperança: aquesta és la urgència del mandat.
11.2. Demano a les comunitats educatives: desarmeu les paraules, alceu la mirada, custodieu el cor. Desarmeu les paraules, perquè l’educació no avança amb la polèmica, sinó amb la mansuetud que escolta. Alceu la mirada. Com Déu va dir a Abraham: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles» (Gn 15,5): sapigueu preguntar-vos on aneu i per què. Custodieu el cor: la relació és abans que l’opinió, la persona abans que el programa. No perdeu el temps ni les oportunitats: «Citant una expressió agustiniana: el nostre present és una intuïció, un temps que vivim i que hem d’aprofitar abans que se’ns escapi de les mans»[24]. En conclusió, estimats germans i germanes, faig meva l’exhortació de l’apòstol Pau: «Vosaltres, que porteu la paraula de vida, resplendiu davant d’ells com les estrelles en el cel» (Fl 2,15-16).
11.3. Confio aquest camí a la Mare de Déu, Sedes sapientiae [Seu de la saviesa], i a tots els sants educadors. Demano als pastors, els consagrats, els laics, els responsables de les institucions, els professors i els estudiants: sigueu servidors del món educatiu, coreògrafs de l’esperança, buscadors incansables de la saviesa, artistes creïbles d’expressions de bellesa. Menys etiquetes, més històries; menys contraposicions estèrils, més simfonia en l’Esperit. Aleshores la nostra constel·lació no només brillarà, sinó que ens orientarà: cap a la veritat que ens fa lliures (cf. Jn 8,32), cap a la fraternitat que consolida la justícia (cf. Mt 23,8), cap a l’esperança que no defrauda (cf. Rm 5,5).
Basílica de Sant Pere, 27 d’octubre de 2025.
Vigília del 60è aniversari.
LLEÓ XIV
[1] Lleó XIV, Exhortació apostòlica Dilexi te (4 d’octubre de 2025), n. 68.
[2] Cf. Joan XXIII, Carta encíclica Mater et magistra (15 de maig de 1961).
[3] Joan Pau II, Constitució apostòlica Ex corde Ecclesiae (15 d’agost de 1990), n. 1.
[4] Lleó XIV, Exhortació apostòlica Dilexi te (4 d’octubre de 2025), n. 69.
[5] Lleó XIV, Exhortació apostòlica Dilexi te (4 d’octubre de 2025), n. 70.
[6] Lleó XIV, Exhortació apostòlica Dilexi te (4 d’octubre de 2025), n. 72.
[7] Congregació per a l’Educació catòlica, Instrucció «La identitat de l’escola catòlica per a una cultura del diàleg» (25 de gener de 2022), n. 32.
[8] John Henry Newman, La idea d’Universitat (2005), p. 76.
[9] Cf. Congregació per a l’Educació catòlica, Instrumentum laboris Educar avui i demà. Una passió que es renova (7 d’abril de 2014), Introducció.
[10] S.E. Mons. Robert F. Prevost, O.S.A., Homilia en la Universitat catòlica de Sant Toribio de Mogrovejo (2018).
[11] Cf. John Henry Newman, Escrits sobre la Universitat (2001).
[12] Lleó XIV, Audiència als membres de la Fundació Centesimus annus Pro Pontifice (17 de maig de 2025).
[13] Ibid.
[14] S. E. Mons. Robert F. Prevost, O.S.A., Homilia en la Universitat catòlica Sant Toribio de Mogrovejo (2018).
[15] Congregació per a l’Educació catòlica, Carta circular Educar junts en l’escola catòlica (8 de setembre de 2007), n. 20.
[16] Concili Ecumènic Vaticà II, Constitució pastoral sobre l’Església en el món modern, Gaudium et spes (29 de juny de 1966), n. 48.
[17] Concili Ecumènic Vaticà II, Declaració Gravissimum educationis (28 d’octubre de 1965), n. 1.
[18] Francesc, Discurs als joves universitaris amb motiu de la Jornada mundial de la Joventut (3 d’agost de 2023).
[19] Sant Bonaventura de Bagnoregio, Collationes in Hexaemeron, XII, a Opera omnia (ed. Peltier), Vivès, París, vol. IX (1867), pp. 87-88.
[20] Francesc, Constitució apostòlica Veritatis gaudium (8 de desembre de 2017), n. 4c.
[21] Lleó XIV, Salutació des de la Lògia central de la Basílica de Sant Pere després de l’elecció (8 de maig de 2025).
[22] Dicasteri per a la Doctrina de la fe i Dicasteri per a la Cultura i l’educació, Nota Antiqua et nova (28 de gener de 2025), n. 117.
[23] Cf. Anuari estadístic de l’Església (actualitzat el 31 de desembre de 2022).
[24] S.E. Mons. Robert F. Prevost, O.S.A., Missatge a la Universitat catòlica Sant Toribio de Mogrovejo en motiu del 18è aniversari de la seva fundació (2016).
