Data: 9 de novembre de 2025
Estem tan lluny… T’escric des d’aquesta portada com qui llança a la mar un missatge dins d’una ampolla; qui sap si et podrà arribar.
No aconsegueixo entendre’t, però m’agradaria fer-ho. El teu art, hipnòticament eclèctic i performatiu, i tu mateixa, em generen preguntes. Potser no cal entendre´l. Però em pregunto què hi ha dins teu, al teu món interior en aquesta etapa o cicle de la teva vida com a dona i artista.
Quan parles d’una “set” que el món no pot satisfer, que només Déu pot omplir aquest buit, em ve al cap la recerca del sentit que travessa la pel·lícula Andrei Rublev de Tarkovsky. El pintor rus, enmig de la foscor i la violència, busca la llum, la bellesa, la fe, tot i no trobar respostes fàcils. Com ell, tu sembles viure l’art com una travessia espiritual, on la creació és una forma de pelegrinatge cap a allò que transcendeix. Però, no acabes de fer-ho… i sense deixar anar amarres no serà fàcil arribar al port que anheles. Si es que volguessis arribar-hi.
Les teves lletres em desconcerten, però també m’obren a la possibilitat d’un diàleg sobre la complexitat de l’experiència humana. Entens l’amor com una força que pot ser dolorosa, alliberadora, fins i tot divina. El teu art és un espai on la vulnerabilitat i la força conviuen, on el desig i la fe es poden trobar.
Hi ha silencis que parlen més que mil cançons. Em pregunto si, quan tot calla, trobes pau o solament més soroll. Potser la resposta no és a fora, sinó a dins teu.
