Data: 16 de novembre de 2025
“Los domingos” és una pel·lícula coral, amb capes que es despleguen com pàgines d’un llibre complex: parla de la llibertat, de la fragilitat, de la família, de la fe catòlica i, potser, de la intempèrie emocional en què viuen molts dels seus personatges.
Ainara, la jove protagonista, és el detonant d’un terratrèmol familiar quan anuncia que vol ser monja contemplativa. Però, reduir el film a això seria injust. El que Alauda Ruiz de Azúa ens ofereix és un mapa de silencis i incomunicacions: adults que semblen forts, però arrosseguen frustracions, adolescents que busquen sentit amb una lucidesa que sovint menystenim. Quantes vegades hem dit que els joves “estan perduts”? Aquesta pel·lícula ens recorda que no sempre és així.
Hi ha un personatge amb el qual molta gent no creient es pot identificar: la Maite, la tia que vol “rescatar” la noia. Una dona que travessava un moment de crisi personal, sota la seva aparent seguretat projecta les seves pròpies mancances o inseguretats existencials contra la seva parella i la decisió de la neboda. Potser ja no se sentia estimada? Però, no vull fer-vos un espòiler.
Em ve al cap un pensament d’Ortega y Gasset que és clau per a interpretar tant “Los domingos” com la pel·lícula de la nostra vida: “Jo soc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella no em salvo jo”. Penseu-hi bé.
Ni la fe ni qualsevol vocació o projecte de vida no és una bombolla separada del nostre món interior, emocional, psicològic, afectiu, relacional. El cristianisme de fet és la religió de l´encarnació, del cos i de la comunió. Està ple de beneïdes paradoxes que integren la persona amb tota la seva complexitat. Les fragilitats, les necessitats i les crisis no són obstacles: són el terreny on madurem humanament i espiritualment.
M’ha impressionat la valentia d’una obra que qüestiona la família quan no ofereix l’empara que necessitem. “Los domingos” ens qüestiona: què sosté la nostra vida quan tot trontolla? La fe, l’amor (sempre imperfecte), la llibertat, una convicció profunda… o tot plegat, que també és possible i desitjable.
