Data: 23 de novembre de 2025
Els evangelis dels darrers diumenges ens parlen de la fi dels temps. No és pas fàcil afrontar un final, del tipus que sigui. Els primers cristians també reflexionaven sobre aquest fet, ja que sabien que l’eternitat pertany a Déu, no als homes. Avui, penso que passem molt de puntetes per aquesta qüestió. Les nostres accions missioneres no generen una reflexió en aquest sentit, diguem-ho clar. Sabem que les coses finiran, però també aspirem, per la fe, que no finalitzin mai. Ara bé, com acabaran? Tant de bo que en les darreries la misericòrdia de Déu regni i triomfi. Això no serà un final, sinó un inici.
Em remeto avui a aquella dita que entona així: «Cel rogent, pluja o vent». La utilitzem per admetre allò que s’esdevindrà. Tant de bo que l’Amor que anhelem no sigui un miratge. La creació ens parla. La natura té el seu llenguatge, els seus ritmes, les seves necessitats. Nosaltres no som ningú més que uns éssers vius capacitats per estimar.
Si el cel apareix metafòricament com a meta, com a destí, com a fi del nostre trajecte vital, també apareix com a criteri del que volem assolir: un estat de pau plena. La fi del temps ens demana tenir els ulls posats en les coses veritablement importants. Ens exigeix deixar de debò les nostres pors a un costat i no permetre, sota cap concepte, que aquestes ens dominin.
La por té un antídot, que és la fe. No ho oblidem. Demanem, doncs, la fe per tal d’afrontar els nombrosos escenaris que ens fan trontollar. La fe no és mai un argument definitiu, com si es tractés d’un escut que ens protegeix però també ens separa de la realitat i ens desvincula dels nostres germans. La fe és resposta humana i do diví que ens ajudarà a viure amb esperança. Vet aquí.
Va ser l’escriptor alemany Goethe qui, a través de la seva reflexió, va associar el color blau a un sentiment que transporta l’observador vers l’infinit. Ha estat la saviesa popular, però, la que ha observat i ha ponderat des d’una altra perspectiva les situacions de dificultat, no apel·lant a l’esperança, sinó a una mena de realisme cordial i molt sincer.
Però aquestes qualificacions de color són això: apreciacions, res més. La qüestió pastoral a què volem exposar-nos és, per dir-ho ras i curt: de quina manera estem disposats a afrontar les situacions d’adversitat de la nostra vida? Adoptem plantejaments propis de la por o, pel contrari, ens confiem a posicions revestides de confiança? Som d’aquella mena de cristians que s’alteren per qualsevol cosa o, més aviat, dels qui sabem que Déu fa bé totes les coses, malgrat tot?
Les coses tenen un final, i les persones també. Però, atenció: per a nosaltres, les darreries dels temps són viscudes com una anticipació de la plenitud de vida que Déu ens vol regalar. Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la voluntat de Déu: que tots ens reconeguem com a fills i filles seus i, per tant, com a germans universals.
La nostra missió travessa cels emboirats, lluminosos, enterbolits, radiants… És a dir, tota mena de circumstàncies acompanyen la nostra realitat. Tant de bo que no visquem moguts només per les primeres impressions. Segurament, ni el blau és tan esperançador, ni el rogent tan calamitós. Vivim sempre en mans de Déu, això sí.
