Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 23 de novembre, el darrer de l’any litúrgic, l’Església celebra la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, instituïda pel papa Pius XI amb motiu de l’Any Sant de 1925, mitjançant l’encíclica Quas primes, celebració en la qual es convida a posar la mirada en la reialesa de Crist sobre tot el món, i en el seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, amor i pau.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, així com de la tendresa enfront de la intransigència, de la Cadena de pregària per les vocacions, d’esperar la vida perdurable, de la memòria litúrgica del beat Ramon Llull, dels malalts i la seva dignitat i de la fi dels temps.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, és “una celebració especialment rellevant perquè culmina tot el camí espiritual fet al llarg d’aquest any litúrgic” i “obre la porta a l’inici d’un nou any litúrgic que iniciarem la propera setmana amb el primer diumenge d’Advent”. Expressa que “Crist és rei de justícia i de pau”, que “és un rei que ens vol fer participar de la seva reialesa i divinitat”, que “és un «rei» que proposa i no imposa”, que “ens proposa que l’ajudem a construir el seu Regne de justícia i de fraternitat”. Afirma que “Crist regna des de la Creu” i que “és un rei que ens ha salvat des de la Creu amb sacrifici, amor i humilitat”. Manifesta que “és un rei que no ha nascut en un palau, sinó en un estable” i que “és un rei que no ha vingut a ser servit, sinó a servir”. Finalment, demana que “deixem que Crist regni en els nostres cors” i que Crist, rei i pastor, ens faci ciutadans del seu Regne i faci que siguem ambaixadors en nom seu a tot el món, i portadors del seu amor i de la seva pau.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la reialesa del Messies té un determinatiu inqüestionable: «crucificada»”. Expressa que “la bogeria d’amor que es manifesta en Jesús crucificat va més enllà del que la carn i la sang poden percebre”, que “hi ha una sobreabundància de gràcia que fa descobrir la manifestació de la glòria de Déu: en Crist clavat i mort en creu trobem l’amor misericordiós de Déu a favor de la humanitat”. Afirma que “en les ferides glorioses de Crist ressuscitat hi ha la font inexhaurible de la misericòrdia divina” i que l’experiència fonamental del cristià és que “amb la reialesa de Crist troba la llibertat dels fills de Déu, que comporta que la força de l’amor diví ha esmicolat les cadenes del pecat i esbotzat les portes del reialme de la mort”. Constata que “Jesús és rei de misericòrdia”. Considera que “nosaltres compartim la reialesa de Crist pel nostre baptisme” i demana que ens adonem que “hi ha una sola manera d’exercir-la: amb la misericòrdia”. Finalment, diu que “hem d’anar, doncs, més enllà de la mera justícia” i es pregunta “com podem tancar el cor a qualsevol germà nostre si nosaltres vivim de pura misericòrdia”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que en la celebració de la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món “posem els ulls en el cor d’una fusta aspra, inhumana i escabrosa, on un home coronat d’espines mostra el seu Regne des d’una Creu”, “un regnat que no domina, sinó que guareix; un tron que no imposa amb força, sinó que comprèn amb amor”. Expressa que “el Regne de Déu es fa present en l’instant en què una ànima es deixa tocar per la misericòrdia”. Afirma que “Crist regna perquè estima fins a l’extrem i no és capaç de deixar ningú fora de la seva mirada”. Manifesta que “aquesta festa ens retorna la certesa que el Regne de Crist ja és entre nosaltres, ocult en la pregària de qui sofreix, en la tendresa del que perdona, en la fe del que espera”. Finalment, demana que “aprenguem a mirar el Crucificat no solament com un Déu ferit, sinó com un Rei que ha fet de la seva passió un tron” i que “deixem que les nostres pròpies ferides siguin llocs on la seva misericòrdia regni”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “la reialesa de Crist no expressa una reialesa a l’ús del món”, sinó que “expressa la seva sobirania sobre els nostres cors”. Afirma que “Crist és rei, però en un reialme d’amor” i que “el que Crist vol de nosaltres és que estimem, no pas per força sinó de grat, lliurement”. Explica que “l’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta les dues actituds que podem tenir davant de Déu: el rebuig i fins i tot la sorna, o l’adhesió”. Considera que “rebutjar o estimar són les dues alternatives davant de Déu i també davant dels homes”. Manifesta que veient Crist “penjat en la creu i abandonat de tots, es fa difícil reconèixer en Ell al Messies” i que “així també se’ns fa difícil reconèixer el seu regne, perquè no respon als paràmetres humans”. Constata que “el nostre món es veu avalotat per les decisions dels poderosos”, que “fan i desfan a desdir, a tenor dels seus interessos, sense tenir present moltes vegades que fer el bé hauria de ser la norma de la seva conducta”. Finalment, desitja que “tant de bo que tots plegats deixéssim regnar el Senyor en els nostres cors”, ja que així “el Regne del cel seria més a prop”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “una visita recent de dones biblistes celebrada a Tarragona va portar en el diàleg a parlar del llibre de Rut de l’Antic Testament, que ens explica amb molta tendresa una història ben actual”. Expressa que el relat de la vida de Rut “és un exemple commovedor de fidelitat, coratge i compassió, que trenca amb les rígides estructures d’exclusió i dogmatisme que sovint ens trobem tantes vegades amb els immigrants o, simplement, amb aquells que no pensen com nosaltres, o que no són de la nostra ètnia”. Afirma que “Rut destaca per la tendresa, amb una actitud oberta i amorosa” i que “demostra una fidelitat profunda i un amor que transcendeix les barreres ètniques i socials”. Manifesta que “la història de Rut, entre moltes altres coses, mostra com la tendresa i la compassió poden ser una resposta poderosa als integrismes d’avui i de sempre”. Finalment, diu que “Rut és un exemple de com la humanitat pot triomfar davant la intransigència, i com, sobretot una dona, pot esdevenir símbol d’esperança i de reconciliació”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “hi ha dos moments a l’evangeli en els que Jesús demana pregar per una intenció concreta”: per no caure en la temptació i perquè enviï segadors als seus sembrats. Expressa que “el nostre món necessita homes i dones d’esperança que siguin veritables deixebles missioners perquè la Bona Nova ressoni en els cors de tots els homes i dones”. Afirma que “pregar que enviï treballadors als seus sembrats sorgeix del seu enviament, de la missió, i es fonamenta en la fe en la seva paraula”. Manifesta que “preguem amb la mateixa insistència que el Senyor faci descobrir el goig de la vida com a consagració a través dels instituts religiosos i la dedicació en obres apostòliques”. Finalment, diu que “la “Cadena de pregària per les vocacions” esdevé una oportunitat per intensificar aquesta pregària a les nostres comunitats parroquials, en els moviments, a les escoles i en tots els àmbits eclesials” i que “és una oportunitat per a crear grups de pregària per les vocacions a les nostres parròquies i comunitats”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, expressa que “estimar és desitjar la immortalitat per a la persona estimada”, però que, “no obstant això, som éssers molt limitats i, per això, no està a les nostres mans fer realitat aquest desig”, ja que “també la nostra vida és fràgil i està amenaçada contínuament per la malaltia, la vellesa i la mort”. Ens convida a preguntar-nos “¿i si cadascú de nosaltres fos estimat incondicionalment per algú que té el poder de vèncer la mort?” i considera que “això és precisament allò que afirma la fe cristiana i que veiem confirmat en la persona de Jesús de Natzaret: la seva mort i resurrecció és una declaració d’amor irrevocable per part de Déu” i “si Déu ens estima així, aleshores Ell també vol que visquem per sempre”. Manifesta que “la seguretat que Déu ens estima, alimenta la nostra esperança en la vida perdurable”. Finalment, diu que “la confiança en l’amor de Déu ens dona la seguretat que la vida humana té un sentit, que no s’identifica amb la foscor de la mort”, que “sabem que Déu ens estima” i que “qui estima de debò –com Déu ho fa- desitja que l’altra persona visqui per sempre”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, recorda que “el proper 27 de novembre s’escau la memòria litúrgica del beat Ramon Llull”, “laic, espòs, pare, pensador i missioner, que va deixar que Crist transformés radicalment la seva vida”. Explica que Llull va néixer a “la Mallorca del segle XIII”, que “va conèixer la vida de la cort i l’èxit fàcil”, però que “la contemplació insistent de Crist crucificat li va canviar el cor”. També diu que “el seu cor es va fer místic” i que “per a Llull, Déu no és una idea, sinó un Tu proper”. Expressa que “Ramon fou pioner del diàleg amb d’altres religions” i que “al mateix temps, va ser ferm en les conviccions cristianes”. Afirma que “la seva figura ofereix pistes valuoses per a la nostra Església actual: redescobrir la vocació laïcal en primera línia; integrar fe i raó, evangeli i cultura; viure un diàleg interreligiós que no renunciï a la missió…”. Finalment, demana que, “com Ramon Llull, sapiguem unir contemplació i anunci, fermesa en la fe i tendresa en el diàleg” i ens desitja un feliç dia del beat Ramon Llull i una bona lectura del llibre d’Amic e Amat.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, parla d’una visita que va fer a un amic. Diu que quan va asseure’s a la cafeteria de l’hospital pensava en una balada que tocava en aquell moment una pianista, un cant a la vida que s’estima i que això el va portar a reflexionar sobre el seu amic i aquells que lluiten cada dia amb una malaltia mental. Expressa que “encara avui, les malalties mentals arrosseguen tabús, silencis i, massa sovint, indiferència” i considera que “com a societat, i també com a Església, hem de trencar aquestes barreres”. Afirma que “no són un problema a resoldre”, sinó que “són persones amb històries úniques, amb somnis, amb drets, amb una dignitat infinita” i que “ells i les seves famílies ens demanen oportunitats, adaptació, comprensió”. Manifesta que “estimar i donar suport a l’amic és, a més de possible, necessari”, que “Déu no abandona ningú, i que nosaltres tampoc no ho hem de fer” i que “la malaltia mental no defineix la persona”, però “la seva dignitat, sí”. Finalment, alça la veu per demanar que “construïm una societat que aculli, que escolti, que abraci”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que “els evangelis dels darrers diumenges ens parlen de la fi dels temps”. Considera que “si el cel apareix metafòricament com a meta, com a destí, com a fi del nostre trajecte vital, també apareix com a criteri del que volem assolir: un estat de pau plena”. Afirma que “la fi del temps ens demana tenir els ulls posats en les coses veritablement importants” i que “ens exigeix deixar de debò les nostres pors a un costat i no permetre, sota cap concepte, que aquestes ens dominin”. Manifesta que “la por té un antídot, que és la fe” i prega que “demanem, doncs, la fe per tal d’afrontar els nombrosos escenaris que ens fan trontollar”. Reconeix que “les coses tenen un final, i les persones també”, però que “per a nosaltres, les darreries dels temps són viscudes com una anticipació de la plenitud de vida que Déu ens vol regalar” i que “aquesta és la nostra esperança”. Finalment, diu que “tota mena de circumstàncies acompanyen la nostra realitat”, demana que “tant de bo que no visquem moguts només per les primeres impressions” i recorda que “vivim sempre en mans de Déu”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
