Data: 30 de novembre de 2025
Estimats germans i germanes:
Donem la benvinguda a l’Advent sota la llum del Jubileu de l’Esperança, aquesta certesa que no decep a qui es deixa caure a les seves mans, perquè les seves arrels neixen del cor de Déu (cf. Rm 5, 55). Al llarg d’aquest Any Jubilar, hem estat convidats – tal com ens recorda la butlla Spes non confundit – a “deixar-nos atraure per l’esperança”, a redescobrir que la història no està abandonada a una sort de foscor, sinó que roman habitada per la presència fidel del Senyor Ressuscitat, que camina al nostre costat com a pelegrí delicat, complaent i silenciós.
Així mateix, ens acostem al final del Jubileu i, amb això, s’obre un temps propici per deixar-se fer pel viscut i pel que encara queda per viure. Mirem cap enrere amb gratitud i cap endavant amb conversió i, amb la humilitat pròpia del Senyor Jesucrist, preguntem-nos: com ha estat la nostra sembra durant aquest any? Hem estat veritables conreadors de fe, esperança i caritat, fent germinar signes de vida allí on d’altres només veuen desert? O, per contra, hem deixat que el cansament, l’apatia i el descoratjament apaguessin la confiança en aquest Déu que tot ho renova?
L’Advent reviu en nosaltres la certesa que Déu mai deixa de venir i ens recorda que encara som a temps, perquè amb Ell tot arriba a la seva hora (cf. Ecl 3,1). Els seus designis mai s’equivoquen, i el seu favor no arriba ni abans ni després, sinó just quan el cor està disposat a acollir-lo. Ell no mesura amb rellotges, sinó amb amor; i aquesta tendresa infinita ens convida avui a deixar-nos caure en la terra del món com a llavors de consol, d’alegria i de fe.
Sant Agustí deia que “la nostra esperança és Crist”. I, per tant, “si sofreix, sofrim amb Ell; si ressuscita, ressuscitem amb Ell”. Què implica això per a cadascun de nosaltres? Implica ser sembrat no com una cosa romàntica o idíl·lica, sinó que suposa morir una mica, deixar-se fer mal en l’amargor dels més vulnerables i deixar-se amagar en l’heretat del sofriment humà. Romanguem allí on Crist continua crucificat: en la presó on la solitud es torna cadena perpètua, en la família que travessa la sendera del descoratjament, en el treball on falta esperança, a l’hospital on cada respiració és un combat, en la residència on el temps pesa i la mirada busca desesperadament el consol, en l’orfenat on un nen espera una veu que el nomeni, en el menjador social on el pa i la pena es comparteixen… Allí, precisament, Crist ens espera.
L’Advent és el temps d’aprendre de nou aquesta lògica divina: la d’un Déu que no tem enfonsar-se en el fang per a refer la terra fràgil d’una humanitat ferida. Demanem-li al Senyor que, en acostar-se Nadal, ens vessi en els llocs on l’amor sembla absent i ens concedeixi la gràcia de ser signes vius de la seva admirable i piadosa paciència.
