Data: 21 de desembre de 2025
Gairebé hi som. Queda poc. Que ningú no pensi que ja ha arribat a Betlem. Que ningú no s’emboliqui amb excuses de mal pagador dient que no és prou digne per atansar-se a contemplar el misteri de l’Infant diví. Recordeu què vam dir: el nostre és un camí eclesial, comunitari, i, per tant, això d’arribar a Betlem és cosa de tots. L’Esperit és qui ens convida a gaudir de cada passa. Aquestes darreres setmanes ho hem anat dient de maneres diverses —recordes?—: per arribar a Betlem cal «fer pinya», cal «tocar de peus a terra» i cal «fer-se el llit», és a dir, entendre que el servei als qui ens envolten és quelcom substancial per a la vida cristiana. Doncs bé, arribats a aquest punt, voldria encomanar-vos una mica més d’entusiasme i de força per fer l’últim tram, comentant una dita conegudíssima de la nostra saviesa popular: «Per Nadal, cada ovella al seu corral».
No voldria pas que s’entengués que hem de viure el Nadal de manera tancada, excloent i autoreferencial. Quin desastre seria entendre la vida d’aquesta manera. Desitjaria subratllar la importància i la necessitat per a tots, i pel bé de la missió, que poguéssim posar ordre, però no a la manera d’un requisit intransigent. Ens cal posar ordre segons el voler de Déu. Vet aquí.
Tots tenim el nostre «corral», aquell espai familiar en què hem crescut i seguim creixent. És un espai únic i irrepetible. No existeix la família perfecta (d’això en parlarem un altre dia) ni el «corral» ideal. El Nadal té molt a veure amb la família, lloc de missió per excel·lència. Avui, moltes unitats familiars estan tristament desemparades, perjudicades. Tots, des del nostre propi lloc, en som una mica responsables. Alguns pensen la família com un búnquer; altres la viuen i la plantegen com un espai sense límits o amb pocs —poquíssims— topalls. No creieu que hauríem d’acceptar, d’una vegada per totes, que tot «corral» necessita un accés, és a dir, un criteri de vida coherent, raonable i dialogant? I si aquest judici és, precisament, l’Infant diví i tot el que Ell ens ve a comunicar? Jesús diu als seus deixebles: «Jo soc la porta de les ovelles» i també «soc a la porta i truco». Quina delicadesa.
Amb el Nadal, tota «ovella», és a dir, cadascú de nosaltres, vol gaudir d’aquell espai familiar en què ens reconeixem estimats, volguts, acollits. Propiciem-lo. És ben cert que, de vegades, on costa més viure la fe és en família. Hem privatitzat massa la nostra relació amb Déu. Hem de ser més dels qui no tenim por de compartir la nostra esperança amb aquells amb qui compartim la vida més sovint. Hem de dir, doncs, «menys pantalles i més diàleg»? Crec que sí, i és que trobar-nos al nostre corral també comporta un tarannà, un estil. Els bons detalls familiars són crucials.
I no vull pas acabar aquesta brevíssima reflexió sense remetre’m a Maria. Ella és qui converteix el «corral», la cova, en un lloc d’humanitat, de tendresa i d’esperança. Ho fa juntament amb Josep, l’espòs, qui, des del silenci d’aquell segon pla, dona suport, estabilitat i enteresa a un projecte familiar centrat en Déu. Siguem, doncs, dels qui reconeixem que l’ordre no és rigorisme i no és pur atzar, sinó deixar entrar, un cop més, Jesús en la nostra família, en la nostra comunitat, en la nostra Església. Que sigui Nadal per a tothom.
