Data: 28 de desembre de 2025
Estimats germans i germanes:
En acostar-nos al final d’aquest Any Jubilar, en el qual tantes gràcies hem rebut i tantes ferides s’han deixat acariciar per l’entranyable misericòrdia de Déu, avui posem la nostra mirada en la Sagrada Família de Natzaret. En ella, com a ofrena vessada, dipositem la sembra que —en forma de promesa— hem collit durant aquest any: una esperança humil, nascuda en el quotidià, en despertar-se d’aquestes llavors que creixen en silenci en la terra bona de l’Evangeli.
Natzaret és l’escola de santedat silenciosa, la llar on la Trinitat va albirar un espai profundament humà per a mostrar-nos que la vida familiar, viscuda en esperit i veritat, pot convertir-se en una litúrgia quotidiana. En la Sagrada Família, el misteri amagat des de segles troba el seu estatge entre les mans callades de Josep, el cor contemplatiu de Maria i el batec de Jesús, on l’invisible de Déu es torna tendresa que sosté la vida. I és, en aquest mateix lloc, on nosaltres som enviats a aprendre, a contemplar, a perdonar, a suportar i a curar les ferides del món.
De Santa Maria, la Mare del permanent fiat, aprenem la docilitat que no es trenca, la maternitat teològica, la disponibilitat absoluta que espera callada i guarda en el més profund aquells signes que no som capaços de desxifrar (cf. Lc 2,19). Ella ens ensenya que la família es funda en el lliurament i no en la possessió, en l’escolta i no en l’exigència, en la tendresa i no en la violència.
De sant Josep, el guardià del Misteri, aprenem la fidelitat silenciosa que neix de l’abandó total i la fortalesa tranquil·la del qual roman simplement per amor. Ell no va proferir una sola queixa contra Déu, no va reclamar cap lloc, no va exigir un lloc a la casa… només va obeir, va custodiar i va sostenir el que el Pare havia pensat per a ell. En la seva mirada descobrim la santedat que creix sense soroll entre les ombres, la fidelitat constant que persevera quan la lògica humana s’esfondra. Josep és el sant de llindar: el qui obre la porta a la voluntat de Déu i la tanca a tot el que pugui ferir l’amor.
I, en el centre, Jesús, el Fill etern que va voler aprendre a caminar sostenint-se en unes mans humanes, com les teves i les meves. La seva infància és una preciosa epifania d’humilitat: parla d’una obediència cega que, anys més tard, segellaria en una Creu. De la seva vida aprenem que el diví pot florir en la vida diària, en el simple i en el pobre.
Si aquest Any Jubilar ha estat un camí de gràcia, dipositem tot el rebut en la falda de la Sagrada Família de Natzaret, la nostra llar espiritual: el racó amagat en el cor de Déu on l’omnipotència es va fer vulnerabilitat i on la salvació va començar a bategar en la llar d’un humil fuster.
