Data: 28 de desembre de 2025
A l’evangeli llegim que Jesús «creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,52), i això ens convida a tornar la mirada cap a Natzaret, amb serenor i amb profunditat. Allà, en una casa petita i senzilla, en una família humana, el Fill de Déu va aprendre a parlar, a treballar, a pregar el Pare i a estimar. D’aquesta manera Déu ha volgut entrar en la nostra història, d’aquesta forma tan quotidiana: creixent en una veritable família humana. Aquest fet esdevé una mostra que la família és un do preciós: és el lloc on neix la vida, on es forma la confiança, on el cor comença a descobrir el llenguatge de l’amor.
En aquest diumenge de la Sagrada Família, mirem amb gratitud les nostres famílies. Les llars, amb tot el que tenen de llum i de fragilitat, són també un regal que Déu ens confia. No hi ha famílies perfectes, però sí moltes famílies que estimen, que lluiten, que aguanten dies difícils, i que tornen a aixecar-se una vegada i una altra per tornar a començar. I en aquesta realitat tan humana com és família , Déu hi és present, moltes vegades en silenci, com ho feia a Natzaret, però present de tal manera que la sosté.
La família de llar de Natzaret ens mostra que cada dia pot ser un espai de gràcia. Jesús va créixer en la proximitat d’un pare i d’una mare que l’acompanyaven amb tendresa i constància. És bonic pensar-ho: Déu es deixa educar per l’amor senzill de Maria i de Josep. I continua entrant a les nostres cases a través d’un gest d’atenció, d’una paraula amable, d’un perdó que arriba al moment menys pensat.
També volem tenir presents les famílies que passen per moments dolorosos: separacions, relacions que no han pogut continuar, històries que han pres un altre camí. No ho mirem amb judici, sinó amb respecte i proximitat. La vida és complexa i sovint fràgil. La gràcia de Déu no s’apaga quan una història es trenca; al contrari, sovint hi actua amb una paciència especial, obrint camins nous, sostenint el que encara pot florir, guarint allò que fa mal. També aquí hi ha lloc per a l’esperança.
La família és un regal perquè és el primer lloc on s’aprèn a confiar. On es descobreix que som estimats sense haver de demostrar res, on cada un és valorat no pel que té sinó pel que és, com deia el papa Sant Joan Pau II. És un taller —humil, de vegades feixuc, però fecund— on Déu modela el cor i el prepara per estimar.
Natzaret ens recorda que no calen grans gestes per ser fidels. Maria i Josep van viure la vida sobre la marxa -podríem dir-, amb la fe senzilla i una esperança que els permetia sostenir allò que no entenien. I així també passa a moltes llars avui dia, amb feina, amb silencis que eduquen, amb gestos que no surten mai a cap lloc però que donen caliu a la vida.
En aquest dia, demanem que les nostres famílies siguin espais de pau, de confiança i de respecte. Que cadascú hi trobi lloc per créixer, per aprendre a estimar, per deixar-se ajudar. I que la llum suau de la Família de Natzaret il·lumini els nostres cors i ens ajudi a custodiar amb amor aquest do tan gran que Déu ens fa: la família, l’escola de vida, on s’aprèn a estimar i on Jesús continua creixent discretament enmig nostre.
