Data: 4 de gener de 2026
El papa Lleó, en la seva exhortació Dilexi Te ens recorda que “l’evangelista Lluc, narrant l’arribada a Betlem de Josep i Maria, ja a punt de donar a llum, observa amb amargor: «No havien trobat lloc a l’hostal» (Lc 2,7). Jesús va néixer en condicions humils, …va ser posat en una menjadora i, molt aviat, per salvar-lo de la mort, els seus pares van fugir a Egipte (cf. Mt 2,13-15).” I encara, més endavant, diu que “no hi va haver cap lloc acollidor ni tan sols a l’hora de la mort, ja que el van conduir fora de Jerusalem per crucificar-lo (cf. Mc 15,22). En aquesta condició es pot resumir clarament la pobresa de Jesús” (núm. 19).
Som a punt de celebrar la festa de l’Epifania, la festa dels Reis com diem popularment, la segona gran festa d’aquest temps de Nadal. És com l’altra cara de la moneda de la mateixa festa. L’infant pobre que s’ha manifestat als pastors i al poble d’Israel, ara ho fa a tota la humanitat representada en aquells savis vinguts de terres llunyanes seguint el rastre d’una estrella que els havia intrigat tant com per posar-se en camí.
Més enllà del fet entranyable i de la dimensió familiar que comporta la festa de l’Epifania, que ens porta a tots records de la nostra infantesa i que ens ajuda a mantenir les nostres tradicions, aquesta festa ens ajuda a reflexionar una vegada més sobre la manera com el Senyor ha volgut venir al món i manifestar-se a tota la humanitat.
Com ens recorda el Sant Pare, Déu ha volgut fer-se home en la petitesa d’un infant, en la pobresa i senzillesa d’una vida familiar, en el caliu i la tendresa de Maria i Josep, i en una societat dividida i enfrontada, en la realitat dura d’una terra convulsa i tensionada per les guerres i els enfrontaments. Podríem dir que Jesús va viure i patir totes les situacions més dures de l’esser humà, mostrant d’aquesta manera la proximitat de Déu a tota realitat humana, començant per les situacions més dures i dramàtiques de les persones i els pobles. I és que Déu ha volgut redimir la humanitat d’una manera ben misteriosa, rebaixant-se tant com ha pogut.
Però enmig d’aquesta situació, l’evangeli ens mostra espurnes de veritable esperança. Aquells savis vinguts de terres llunyanes són signe d’aquesta esperança de la humanitat i de l’anhel de veritat dels homes i dones de totes les èpoques, i que són capaços de descobrir Déu en un infant i adorar-lo tot fent-li presents com l’or, l’encès i la mirra.
La tradició ha posat nom a aquestes enigmàtics personatges. Melcior, Gaspar i Baltasar representen la humanitat que és capaç d’enlairar la mirada més amunt de les realitats visibles per descobrir els signes que ens porten a creure en la presència de Déu. I saben posar-se en camí, sortint de les seves comoditats, de la seva seguretat, de la seva zona de confort com es diu ara, per anar a l’encontre del desconegut. I saben acudir a la Paraula de Déu per cercar la interpretació dels signes de la vida, sense deixar-se manipular pels poderosos del moment que, àvids de poder, volen destruir la vida de l’infant. I seguint la llum de la estrella arriben on hi ha la presència de Déu fet home i adorar-lo, per oferir-li el més preuat que porten a les seves alforges. Ells són signe de la fe posada en pràctica, de l’esperança com a motor i vivint la caritat, l’amor de Déu.
Un rei ben pobre, que és capaç de moure els cors cap a Ell i cap als altres. Que l’Epifania ens ajudi a nosaltres també a descobrir la llum veritable i a ser-ne testimonis enmig de les nostres famílies, enmig del món. No ho oblidem, seguim l’estel, la llum que ens visita venint del cel, per ser llum també nosaltres per als nostres germans.
